Pedra contra tisora - Publicació del col·lectiu independentista del Baix Gaià "La Gaianada"

2011-06-01T12:08:00.000-07:00

nº5

Descarrega't en pdf del Pedra contra tisora clickant ací!

La màscara política del feixisme del segle XXI

Quan una formació política no té res a oferir, o es vol amagar de les practiques polítiques que realment vol defensar, només queda una opció. Posar-se una màscara, i mentir.

Abans del naixement de la bandera nazi, vermella, amb una esvàstica negre tombada i amb les pues invertides a dintre d'un cercle blanc, Hitler desfilà amb banderes roges pels carrers d'Alemanya. Era una època d'auge del moviment obrer. El fet d'utilitzar els símbols dels moviments obrers era una manera de crear un moviment paral·lel al comunista, traient-li vots i força a aquest, al mateix temps que capitalitzava una part de les forces obreres que altrament haguessin acabat dintre dels partits comunistes alemanys. Comunicativament, la estratègia va funcionar tant bé que un cop arribats al poder, molt abans que contra els jueus, i molt abans que contra els pastor Niemöller, els primers que foren reprimits, perseguits, empresonats i assassinats, foren els comunistes. És prou curiós constatar que el mateix Hitler va afirmar abans del seu ascens que respectaria En ple segle XXI arriba una nova crisi, i un partit nascut a Vic, comença a parlar de la immigració utilitzant tòpics i invertint molts esforços en generar una mena de remor basada en la rumorologia. No anomenarem aquest partit en tot l'article, ja que creiem que no se li ha de fer propaganda al feixisme. Qui llegeixi aquestes linies pot trobar la informació aquí exposada a les fonts a sota del mateix citades. Aquest partit usa la estratègia de la màscara i es nutreix de la confusió. Ens diuen coses com que l'Islam no ha aportat res a la nostre cultura, quant resulta que coses tant bàsiques com els números i les matemàtiques La màscara política del feixisme del segle XXI Quan una formació política no té res a oferir, o es vol amagar de les practiques polítiques que realment vol defensar, només queda una opció. Posar-se una màscara, i mentir. les van portar els àrabs. Ens diuen que els immigrants són una càrrega perquè saturen la Seguretat Social, quant un informe de la Oficina Econòmica del President del Govern del 2007 ens indica que aquell any els immigrants van aportar el 6'6% del total i van originar despeses només del 5'4%. Segons Joan Oliver, Catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, el 2008 van aportar 5.000 milions d'euros nets i segons menciona Arcadi Oliveres, un estudi del mateix any confirma que fent el balanç de la despesa que generen i el PIB que aporten, cada ciutadà no immigrat ha rebut fins el mateix any 105• mensuals gràcies al treball de la immigració que han anat a parar als fons públics. Aquest partit, ens diu que hi ha una invasió d'immigrants, quant aquest últim any 2010 la població de fora d'Europa ha disminuït. I és que la única invasió que hi ha aquí, és la invasió de la precarietat en les nostres vides, la invasió de les retallades que ja de la mà del PSOE o de CiU, consolidaran aquesta precarietat i ens faran pagar a la majoria de la població la crisi, mentre els bancs treuen més beneficis que mai. Aquest partit que mencionavem, és l'únic de la extrema dreta que ha crescut pel que fa a votants a les ultimes conteses electorals. Però seguim amb més dades que ens exemplifiquen com aquests grups no proposen solucions a la crisi, sinó tant sols pretenen ferse amb quotes de poder a costa dels sentiments viscerals que provoquen les seves mentides. A llocs com Barcelona el repartiment de les cases de protecció oficial, tot i que la població immigrada és un 17'6% de la població barcelonina, només el 6% de les cases acaben en mans d'immigrants. A Torredembarra tindríem un exemple paral·lel al CEIP Mirades, on en comptes de repartir a parts iguals als nens i nenes nouvinguts per afavorir la seva integració i immersió, se'ls posa a tots a la escola construïda amb barracons. Arribats aquí ens hauríem de preguntar si la discriminació no és a la inversa, com per altre banda ha estat sempre així. Degut a les situacions d'irregularitat, sabem que són detinguts amb més freqüència sense que això impliqui cap tipus de criminalitat, simplement degut a la seva condició d'irregularitat i en base al seu aspecte. Això ho sabem gràcies a Iñaki Rivera, director de l'Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans de la Universitat de Barcelona, que ens explica que el sistema penal funciona de tal manera, que no se'ls concedeix amb la mateixa freqüència la llibertat provisional en espera de judici, i sabem també que el compliment de les penes és més dur perquè no poden pagar la responsabilitat civil del delicte. I arribats en aquest punt llancem la primera reflexió: s'està convertint en botxí a la víctima. Les hienes de la politica més sinistre estan preparades per rossegar tota la carn podrida que puguin. El líder d'aquest partit al qual ens referíem, reconeixia en càmera oculta que la seva simpatia pel règim franquista i per l'espanyolisme més ranci, al mateix temps que afirmava que per aconseguir els seus objectius s'havien de disfressar. Reconeixia la estratègia de la màscara i l'engany amb afirmacions com: “nosotros ante la prensa tenemos que ser los primeros democratas aquí”, entre d'altres perles. Aquesta línia a seguir no deixa de ser la de la mentida, la confrontació social amb conseqüències ja conegudes per als historiadors. Aquí a Torredembarra, el partit en qüestió ha fet la llista amb gent de fora del poble, degut a la manca de suport aquí, amb un discurs de mínims sense ni una sola solució que abordi la crisi d'arrel, però amb idees populistes que poden fer creure a més d'un que es troba davant d'un aliat. Parlen d'un gir social, amb l'objectiu de robar votants a una esquerra, que, no ens enganyem, ha abandonat des de l'arribada de la crisi, els valors que representava que havien de defensar, deixant als seus votants desorientats i confusos i contribuint indirectament a enfortir aquests partits d'extrema dreta. Aquest partit del que parlem ho ha aprofitat per dir que volen estar al costat de la classe obrera, tal i com deia Hitler quant desfilava amb banderes roges, abans d'inventar al esvàstica. El cap de llista que es presenta aquí a Torredembarra va participar en una coalició de dos partits de dretes, un d'ells autodefinit explicitament com a extrema dreta en el pla econòmic. Això, i la procedència d'altres membres d'aquests entorns, ens confirma que no són un partit transversal on tot hi cap. Cal explicar a la gent que els volen utilitzar, que menteixen i mentiran fins al final. Cal combatre la mentida amb el rigor informatiu i desemmascarar la realitat que s'amaga darrera aquests partits, la qual d'innovadora, no té res, i en tenim conseqüències ja conegudes al llarg de la història del que succeeix quant gent així pren el poder.

Fonts:

Vídeo al Youtube: Quí és Josep Anglada? (líder del partit)

Video al Youtube: Arcadi Oliveres, El origen de las migraciones (en dues parts)

http://www.unitatcontraelfeixisme.org/ apartat “Desmuntem els tòpics”

Abusos de la Guàrdia Urbana de Tarragona sobre certs col·lectius de la ciutat i el cas d’en Jordi Romeu

La Guàrdia Urbana de Tarragona utiitza fitxers i bases de dades il·legals amb informació de certes opcions polítiques i sindicals de la ciutat amb la única finalitat de perseguir sistemàticament a certes persones.

Tres participants i un periodista a una manifestació per protestar per la crisi que va tenir lloc a Tarragona el 16 d’abril del 2009 amb el lema «Que la crisi la paguin els rics», van rebre un expedient sancionador de 1.125 Euros cadascun al·legant que llençaven papers a terra i que alteraven l’ordre públic en referència a ús d’un megàfon que servia per exposar el motiu de la protesta. L’acte va transcórrer sense cap incident i la Guàrdia Urbana no va intervenir en cap moment. Es criticaven les subvencions que reben els bancs per part de l’Estat. La redacció d’un diari alternatiu de Tarragona, La Bicicleta va tenir accés i va poder comprovar diverses irregularitats que també apuntava l’advocat dels encausats Héctror Álvarez, tots afirmaven que la Guàrdia Urbana utilitza uns fitxers i bases de dades il·legals amb informació de certes opcions polítiques i sindicals de la ciutat de Tarragona. Un article a la revista la Bicileta va dir que a partir d’aquesta base de dades es va fer la denúncia en els encausats a la protesta del 16 d’abril ja que durant el transcurs de la manifestació no va haver-hi cap aldarull ni cap identificació per part de la policia. Les persones sancionades eren membres d’Endavant-OSAN, sindicat Co-Bas i la Candidatura d’Unitat Popular CUP. Les notificacions de Sanció van estar signades pel conseller de Seguretat Ciutadana i Mobilitat Carles Castillo, el qual en una reunió amb representants de la Plataforma Cívica contra els abusos de la Guàrdia Urbana admetia el tracte discriminatori a un cert grup de persones i que intentaria corregir-ho. Una altra actuació desproporcionada de la Guàrdia Urbana va ser durant un acte del col·lectiu Feminista Cau de Llunes el 7 de gener del 2009, l’acte va ser reprimit durament per la Guàrdia Urbana de Tarragona i tres persones van ser apallissades davant de càmeres de TV3 i altres mitjans. En aquesta ocasió fins i tot es va imputar un conegut sindicalista que va poder demostrar que ell no va assistir a l’acte i no era al lloc en el moment dels fets, cosa que pot demostrar que les acusacions de la Guàrdia Urbana es fan a partir d’una llista de persones que pertanyen a aquesta base de dades. La CUP de Tarragona va denunciar que diversos agents de la Guàrdia Urbana de paisà es dediquen a fer fotos dels participants de les manifestacions per bastir aquesta il·legal base de dades. El col·lectiu Endavant-OSAN denúncia l’evidència de que sempre s’acusen les mateixes persones. Diu que hi ha una persecució de caràcter polític per part de la Guàrdia Urbana i que aquesta sèrie de detencions injustificades i multes administratives tenen la única finalitat de sancionar reiteradament un mateix grup de persones que incomoden el govern municipal de Tarragona.

La Plataforma Cívica per aturar els abusos de la guàrdia Urbana

Arran dels fets del dia 7 de gener de l’any 2009 es va presentar al col·legi de periodistes de Tarragona la Plataforma Cívica per aturar els abusos de la Guàrdia Urbana de Tarragona.

Es tracta d’una iniciativa de diferents moviments socials de la ciutat per acabar amb els abusos d’autoritat i forçar que les institucions mantinguin la seva imparcialitat, quan redactin comunicats sobre conflictes entre la ciutadania i les forces policials. La plataforma va ser impulsada per ’IAC, CO-BAS, el Casal Popular La Sageta de Foc, Cau de Llunes (AFRT), Endavant (OSAN), Ateneu Alomà, Coordinadora Tarragona Patrimoni per la Pau, SEPC, Associació de Joves de Tarragona La Guspira, La CGT i la CUP de Tarragona. L’acte de presentació va anar a càrrec de 5 representants d’aquests col·lectius, les quals van iniciar l’acte amb una explicació dels fets succeïts fins a llavors i van exigir el deure que tenen els i les tarragonines d’exigir responsabilitats davant de fets com aquests perquè no es tornin a produir.

La plataforma no va adreçada conra la Guàrdia urbana, sinó que pretén denunciar públicament i aturar els abusos de poder que cometen del cos de la Guàrdia Urbana en el desenvolupament de les seves tasques. La plataforma ha impulsat una campanya perquè els ciutadans de Tarragona puguin presentar queixes i es mobilitzin per pressionar les institucions locals.

El cas d’en Jordi Romeu

En aquest context d’abusos de la guàrdia Urbana cap a certs col·lectius i persones cal esmentar el cas d’en Jordi, un jove tarragoní, involucrat en els moviments socials, militant d’Endavant (OSAN). Tot va començar durant la matinada del 14 de febrer del 2010 on va ser detingut després d’haver assistit a la festa de disfresses que es celebrava a l’Ateneu Popular l’Espina. Segons testimonis, diverses dotacions de la Guàrdia Urbana de Tarragona van desplaçar-se al carrer on està situat l’Ateneu Popular i uns quants policies van acostar-se al jove, el van llençar al terra i el van detenir sense motiu. Durant el trasllat els agents van dir-li: «anem a per tu», al ser reconegut com a activista de moviments socials. El jove va passar la nit a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de les Gavarres, va sortir el dia següent acusat d’alteració de l’ordre, desobediència i resistència als agents de l’Autoritat, li poden caure 2 anys de presó. La declaració de l’encausat va posar de relleu les diverses imprecisions i falsedats en l’atestat de la Guàrdia urbana. L’advocada del detingut va presentar denúncia contra els agents que el van detenir per coacció, amenaces i detenció il·legal. La Guàrdia Urbana de Tarragona acumula diverses denúncies, com la del 7 de gener del 2009, després d’una pallissa i les greus acusacions a un jove per gravar una detenció amb la càmera del seu telèfon i també denúncies per agressions i vexacions al col·lectiu Skater de la ciutat. El 18 de juny del 2010 en Jordi sortia d’una festa a un local del carrer Rebolledo, quan un cotxe de la guàrdia Urbana va passar per davant del local, quan es va allunyar va fer marxa enrere i es va aturar davant d’un grup de joves. Van identificar en Jordi i van poder comprovar que tenia un cas pendent, del 15 de febrer i també van identificar tres companys més, i deien que els havien xiulat, a tots els van posar una multa de 2500 euros. En Jordi no va voler signar la multa i això va molestar als agents que li van dir « estic esperant a que facis quelcom per detenir-te». Volen emportar-se al Jordi dins del cotxe, ell diu que és il·legal, els agents el llencen al Terra i li trepitgen el cap, i el detenen. Les acusacions cap en Jordi el podrien portar a 2 anys i mig de presó, l’acusen de desobediència a l’autoritat i de provocar lesions als agents. Li volen proposar un pacte que no l’evitaria passar per la presó, tan sols li reduiria la pena a 10 mesos de presó per no haver fet res. El Jordi es va negar a fer un pacte, seria reconèixer quelcom que ell no ha fet, lluitarà fins al final per la seva absolució, demostrant que no ha fet res i amb el suport de molta gent i entitats de la ciutat de Tarragona. La Plataforma Cívica contra els abusos de la Guàrdia Urbana, denuncia la detenció d’en Jordi i considera que « són uns fets extremadament greus i propis d’una dictadura feixista».

El judici

El passat dimecres 6 d’abril a les 10 del matí es va celebrar el judici d’en Jordi. Una trentena de persones van donar suport a en Jordi davant les portes del jutjat. El fiscal va reclamar 1 any i 6 mesos de presó per l’acusat i una multa de 1200 Euros. La defensa va demanar la lliure absolució. La declaració de l’acusat i dels testimonis van remarcar la detenció injustificada d’en Jordi, inventant-se acusacions i encobrintse entre els agents. Les diverses imprecisions en l’atestat de la Guàrdia Urbana van estar contrastades, tampoc van poder aportar cap proba forense de les suposades lesions dels agents, així com tampoc van poder corroborar-ho. L’advocat de la defensa va aclarir que les acusacions de la Guàrdia urbana no tenen cap base i que es tracta d’un judici polític i va demanar la lliure absolució de l’acusat. En acabar el judici es va mostrar optimista per com va anar i de la possible resolució del jutge. La sentència serà dictada en el termini d’1 mes i quinze dies des de la data del judici.

Fonts:

Plataforma Jordi Absolució

Diari «La Bicicleta»

II Marxa per les Terres del Gaià

La Gaianada s’ha adherit a la Plataforma Salvem el Gaià, una plataforma formada per una xarxa de diverses entitats i col·lectius de diferents pobles de les terres del Gaià, que enguany ha organitza la 2a Marxa per les Terres del Gaià, els dies 30 i 31 d’abril i 1 de maig. La Marxa per les Terres Gaià té l’objectiu de protegir i reivindicar la protecció i conservació del d’aquest territori i la recuperació del cabal ecològic del riu Gaià en el seu tram baix degut al segrest del cabal per l’empresa Repsol YPF en l’embassament del Gaià. També es pretén difondre i donar a conèixer la ruta del riu Gaià i els seus castells al llarg de la seva conca, des del seu naixement a les Fonts de les Set canelles a Sta Coloma de Queralt fins a la desembocadura a la platja de Tamarit. La II Marxa per les Terres del Gaià es va iniciar el divendres 29 d’abril a les Fonts de les Set canelles, a Sta coloma de Queralt, on es va fer una lectura del manifest i es va lliurar a l’alcalde. Es va llegir el manifest a totes les poblacions per on va transcórrer la marxa, i passant per Vilardida es va fer un acte de reivindicació per protestar el nou traçat de la carretera C-51 que malmetrà bastant l’entorn amb la construcció d’un altre pont sobre el riu Gaià. La plataforma proposa ampliar la carretera utilitzant el traçat actual. La Marxa va finalitzar a la desembocadura del riu Gaià el diumenge 1 de maig a les 17h on es va llegir per últim cop el manifest i esperant a que algun dia l’aigua del riu arribi fins al mar.

Manifest de presentació de «Les Filles de les Fetilleres»

El nou col·lectiu feminista de Torredembarra va néixer el passat 8 de març coincidint amb el dia de la dona treballadora. Primer de tot agraïm al col·lectiu Independentista del Baix Gaià “La Gaianada” que siguin udels primers col·lectius de la vila en donar-nos el seu suport. No volem oblidar-nos dels col·lectius feministes de la comarca: Cau de Llunes (Tarragona) i l’Hora Violeta (Reus) per donar- nos consells i ànims en el nostre designi. Ja fa uns quatre mesos que un grup de noies de la vila ens vam començar a reunir per tal de crear el nou i pioner col·lectiu feminista a Torredembarra “Les filles de les Fetilleres”. Hem sorgit d’un grup de noies de la vila en que totes veiem i patim en la nostra pròpia pell que els drets de les dones s’estan infringint d’una manera tan directa com subliminal al nostre dia a dia; i per aquest motiu, sentim la necessitat de recordar i reivindicar la dignitat, la igualtat, les virtuts, les qualitats i un llarg etcètera que tenim totes les dones. Agraïm a la vida la nostra condició de dones i la força necessària per no abandonar mai la nostra lluita. Som feministes i ho diem ben alt i clar, no és que siguem anti-homes sinó que ens revelem a totes aquelles persones que son masclistes i homofogues, sense oblidar el nostre enemiguíssim patriarcat. Per últim, dir que tenim moltes ganes i empenta per començar a realitzar les activitats, xerrades, actes i tallers en pro de la dona que tenim en ment. Actualment estem preparant un cicle de pel·lícules a la Sala Polivalent de la vila, muntarem una paradeta d’intercanvi de llibres per la Diada de Sant Jordi sota el lema “Nosaltres també volem un llibre! Per la igualtat de gènere en la cultura!” Si vols adherir-te al col·lectiu, ser militant o obtindré informació ens pots enviar un e-mail a lesfillesdelesfetilleres@gmail.com doncs obrim la porta a totes i tots les i els nostres companyes i companys. Tot això ho farem sota el nom “les filles de les Fetilleres” en honor a totes les dones que han lluitat, lluiten i lluitaran.

Les filles de les Fetilleres

nº4

2010-11-20T05:34:00.000-08:00

Descarrega't en pdf del Pedra contra tisora clickant ací!

Memòria dels 2 anys de la Gaianada

Ara farà quasi dos anys, ens començavem a reunir per començar a treballar en un col·lectiu que contribuís tant a portar el missatge de l’Esquerra Independentista al Baix Gaià, com ajudés a aprofitar el potencial social de la comarca. Vam escriure un document, del qual destaquem els eixos de treball que ens vam marcar: lluitar per la independència i reconeixement dels Països Catalans, pel socialisme, per estudiar i difondre el problema del Patriarcat, per demanar que es reconegui la comarcalitat del Baix Gaià, per solidaritzar-nos amb els qui són repressaliats per la seva activitat politica, per defensar la terra i la natura, per portar a casa nostre el missatge d’altres pobles en lluita per la seva llibertat i per defensar i fomentar la llengua i la cultura popular. Ara bé, com se sap, el que millor descriu a algú és el que fa i no pas el que diu.

El maig del 2008 ens presentàvem i a quasi dos anys després, arriba el moment de repassar tota la feina feta i fer balanç. Alguns eixos els hem pogut treballar més i d’altres menys, però cal valorar positivament la feina feta. Vam començar presentant tant el nostre col·lectiu com l’Esquerra Independentista del Camp, coordinadora de la qual participem, en ambdós casos amb un concert. Aquell estiu ja varem organitzar la primera campanya, amb l’objectiu d’explicar als turistes que estaven de vacances als Països Catalans.

Hem col·laborat també en nombrosos actes, muntant comissions específiques per tirar-los endavant, colze a colze amb altres entitats de Torredembarra. Es va treballar amb la creació del col·lectiu 12 morterets que perseguia dignificar la festa major del quadre de Santa Rosalia el 2008. S’ha treballat amb altres entitats del poble en recuperar i reactivar el Correllengua, que el 2007 s’havia deixat de fer. S’ha participat en la organització de les consultes sobre la independència, tot incidint en el contingut de la pregunta.

Pel que fa a la activitat nostre, hem treballat en portar el 6 de Març, dia de la dona treballadora i l’1 de Maig, dia del treballador, a Torredembarra, diades, que per desgràcia, estan encara completament descuidades a la vila. Vam començar a mobiltzar-nos ja abans que ningú contra la reforma laboral, amb dels partits tradicionals del poble i els sindicats majoritaris d’esquenes a nosaltres, ja incapaços de representar els nostres interessos. També ens hem solidaritzat amb els represaliats per causes politiques, ja fós el company Gerard de Lleida, militant en defensa del Roser, ja fóssin les preses politiques, les quals esperem que algun dia tornin a casa. Hem organitzat per acabar, dues festes per l’autogestió, amb l’objectiu de recaudar fons per la obertura d’un casal popular, que estigui sota control de les entitats.

Els últims mesos la nostre feina s’ha centrat sobretot en impulsar la primera festa de Barraques a Torredembarra, així com la marxa de Torxes per la Independència d’enguany, amb la idea que, en un futur siguin activitats consolidades al nostre poble. Finalment, i en col·laboració amb l’Astut, hem fet botifarra a la Hispanitat, tot explicant el vertader significat genocida d’aquesta diada, que recorda més a altres èpoques que al segle XXI.

Tot plegat a base de xerrades, passis de vídeo, organització de concerts, ja fós amb grups de música o punxadiscs, i amb moltes hores d’encartellar i fer difusió als carrers. A més, hem recuperat el Pedra Contra Tisora, publicació no-periòdica que hem anat editant amb més o menys regularitat segons ho permetessin les circumstàncies. Hem portat el missatge de l’Esquerra Independentista del Camp a Torredembarra: la manifestació del 1 de Maig a Tarragona, o la manifestació del 11 de Setembre a Reus, cada any més populars i concorregudes.
Segurament, si algú ens hagués dit tota la feina que hem acabat fent quant vam començar no ens ho haguéssim cregut. Però el camí ja està fet i el col·lectiu, una simple eina per assolir els objectius està en marxa. Ara toca fer una breu pausa, tornar a fer anàlisi de la realitat: per criticar-la, per criticar-nos a nosaltres mateixos, buscant el màxim rigor en les reflexions, que donaran lloc a nou moviment i tornar a la càrrega amb més força que mai. Si bé hem caminat un llarg traç, el camí s’ha fet més pesat que mai i sorgeixen nous reptes: la reforma laboral i les noves retallades seran un aprofundiment de la precarietat en la qual vivim, les sentències del tribunal constitucional que arriben periòdicament són la nova manera de governar-nos i un exemple de la emergència de contradiccions nacionals que separen cada cop més la voluntat del poble català de la del estat espanyol.

Ens agradaria finalment, a tu que llegeixes aquest text, animar-te des del nostre humil col·lectiu a participar del nostre treball i a aportar idees per treballar els eixos en els quals no hàgim pogut aprofundir prou. Us animem a sortir de l’ou, i a participar dels actes que organitzem regularment, però també si en teniu ganes, a participar de la nostre assemblea, òrgan sobirà de la Gaianada. La lluita sempre dóna els seus fruits: si el present és lluita, el futur és nostre!

La Gaianada, novembre 2010

Apunt sobre la violència patida a la ciutat de Barcelona el dia de la vaga del 29-S

S'han dit tantes mentides sobre els aldarulls barcelonins durant la construcció de la veritat oficial d'aquests dies en boca d'opinadors ignorants que tot plegat mereix una contestació.

Sobre la violència patida a la ciutat de Barcelona
Amb 43 persones detingudes a la ciutat de Barcelona, el conseller d’Interior es vantava d’eficàcia en la repressió de grups perfectament organitzats. Revestit de pretesa solvència tècnica, el seu Secretari de Seguretat, Joan Delort, detallava amb hores i minuts els moviments que demostrarien la vinculació del Banc Okupat amb els disturbis.

Sobre la teoria del Banc Okupat
El duo Saura-Delort van entonar el to acusador assenyalant al jutjat d’instrucció núm. 22 de Barcelona com a culpable d’haver permès el caos a la ciutat comtal. Segons ells, i a mode d’excusa de covards, que el jutjat no hagués permès desallotjar dies abans de la vaga el famós Banc Okupat seria la causa dels greus aldarulls. El jutge, tot defensant-se afirma que cap part, ni fiscalia ni propietaris de l’edifici van sol•licitar el desallotjament i torna la pilota a Interior... Al cap i la fi un nou joc per distreure’ns d’allò que és real, la política de fets consumats. Quantes vegades els jutjats han declarat il•legals els desallotjaments d’immobles quan ja fa temps que han estat enderrocats? De què serveix evidenciar ara que de nou som davant d’un desallotjament il•legal? Servirà per un nou escarni públic contra el futur ex-conseller Saura, i també per a una millor defensa jurídica dels nostres detinguts. Però no per desemmascarar una de les mentides de la jornada: que allí era on es feien i desfeien tots els plans per cremar la ciutat.

En realitat és sabut que feia setmanes que els piquets de barris treballaven per coordinar-se i ja era coneguda abans de l’okupació del banc la convocatòria del piquet central a les 12 del migdia a la plaça Catalunya.

A més, a ningú se li escapa el detall que, en aldarulls anteriors al dia de la Vaga, ja fossin per celebracions esportives o per mobilitzacions de tota mena, el Banc encara no havia estat okupat.
I encara més, podem preguntar-nos si, en cas de no haver existit el Banc Okupat, no hauríem tingut els mateixos incidents, com els del fotogènic cotxe de la guàrdia urbana en flames, en una jornada de vaga general.

I si volem donar-hi més voltes... des de quan cal un Banc Okupat per assegurar la fugida i refugi? Arribant a l’absurd: podríem demanar que, i per posar un exemple, fos desallotjat tot un edifici de Gràcia, i empresonats tots els veïns i veïnes, pel fet que un dels detinguts durant les festes majors s’hi va refugiar després de patir una càrrega policial?

Sobre la teoria de la defensa de l’ordre públic

El que no s’està reconeixent és que el piquet central volia avançar, tranquil•lament, però en tensió, la normal d’una vaga general, pels carrers de Barcelona i els Mossos no ho van permetre. Una vegada més, cordons policials pretenien marcar la ruta a seguir als membres del piquet. Arribats a l’entrada de la Rambla, els Mossos barraven el pas i els vaguistes van canviar el recorregut sense protestar. Però arribats a l’inici de la ronda de Sant Antoni, a la plaça Universitat, veient que es repetia l’escena, que els membres de la Brigada Mòbil no ens deixaven passar, la ràbia va esclatar. Encara és hora que algun opinador a sou denunciï aquesta insistència dictatorial de la cúpula d’Interior de fixar rutes a les manifestacions. Amb l’acord de la regidora de Seguretat, Assumpta Escarp, el senyor Delort va posar punt i final al dia pacífic que fins al moment només havia tingut mínimes expressions de tensió i només 3 detencions a Barcelona. Volien gresca i la van aconseguir.

Massa vegades, a pilota passada, s’avoquen grans dosis de mentida sobre col•lectius que treballem per l’alternativa econòmica, política i social amb l’excusa de la violència. Però massa vegades veiem que en realitat qui provoca la violència no són altres que els qui diuen combatre-la. De nou, els Mossos, a Barcelona, en defensa de l’ordre públic van generar els desordres ocorreguts amb posterioritat. Fent del desallotjament del Banc Okupat un simple acte d’orgull i d’imposició gratuïta. La violència ja havia començat hores abans per la seva obsessió de colpejar manifestants pel simple fet de voler recuperar el que és nostre, els carrers de Barcelona.

Sobre la teoria dels 200 antisistema enquistats a Barcelona

Ja fa anys que l’Ajuntament de Barcelona, assessorat per Joan Delort va llençar la xifra dels "200". A voltes són més, potser 300, potser 400... sigui com sigui, el que va començar com una excusa per justificar la suspensió d’una cimera de ministres d’habitatge de la Unió Europea, a l’octubre del 2006, ha anat calant entre els opinadors a sou de diaris i ràdios. És força recorrent, i antic, que ciutats com Roma, Marsella, Bilbao, Madrid, Berlín, Atenes, etc. facin referència a grups organitzats per justificar la persistència de fenòmens de violència urbana als quals no s’ha trobat mai la solució, almenys per la via violenta policial i penal.

Però què porta als creadors de l’opinió pública a insistir en l’existència d’aquest nombre de desconeguts encaputxats? L’economia s’imposa també aquí i ens dóna una dobla resposta: d’entrada, més superficial però irrefutable, és l’economia aplicada als mass mèdia. No és ni rendible ni productiu pretendre encarar l’explicació d’aquests fenòmens de violència urbana des de l’anàlisi del context, cercant comparatives en el temps i descobrint-hi així les constants que han fet d’aquestes expressions una constant en la societat urbana post-industrial. És més efectiu posar una histèrica Rahola a cridar en prime time carregant contra els manifestants, insultant-los, demanant més ma dura, mostrant com, en la seves escales de valor, són més importants les coses (béns immobles) que les persones (la dignitat dels treballadors i treballadores d’aquest país... o la vida mateixa quan es tracta del genocidi que pateix el poble palestí). A aquest nivell d’opinadores, que encaixen perfectament en els requisits del poc temps que es disposa en els mitjans de comunicació, s’hi afegeix la raó més de fons, també econòmica. Ideològicament econòmica, en pro de l’ordre establert. I és que en admetre que els fenòmens assenyalats s’han repetit periòdicament des dels temps més grisos del franquisme, o bé evidencien que els "200" tenen la fórmula de l’eterna joventut, o suposen l’acceptació que el problema que no envelleix és un altre: la desigualtat social i la pobresa democràtica... Més accentuades, més dissimulades, més crues, més o menys evidents, però sempre reals en el sistema capitalista.

En definitiva, podem posar el carro davant del burro, seguir fixant-nos en la violència viscuda, desviar l’atenció de l’èxit de la vaga i, si cal seguir carregant a l’esquena dels qui treballem pel canvi real el pes de totes les desgràcies de la humanitat. Però a la pràctica, les desigualtats segueixen creixent, les retallades les anem patint cada dia més i som molt conscients de qui genera la violència és el seu sistema econòmic i que la policia exerceix de piquet de la patronal.

I finalment, respecte als 253.000 € de desperfectes, coincidim plenament, ara sí, amb la premsa oficialista, que de cap manera hauria de ser un cost carregat a l’erari públic. Ara bé, imputem-lo als seus veritables responsalbes. Exigim que siguin abonats de les nòmines dels senyors Saura, Boada, Delort i de la senyora Assumpta Escarp.

Més info a llibertat.cat

Neix l’assemblea de joves independentistes de Torredembarra

Des del passat mes de maig de 2010, Torredembarra es prepara per l’imminet neixement de l’AJIT (assemblea de joves independentista de Torredembarra). Un nou col·lectiu de joves, que entussiasmats davant l’imparable creixement de l’Esquerra independentista, han decidit sumar-se a la lluita i formar-ne part activa.

Sota les banderes de l’antifeixisme com a model a defensar per la diversitat cultural i social, el socialisme com a model que permeti la igualtat entre persones, abolint així, les diferències entre classes socials i així mateix, les diferencies de gènere, l’ecologisme per fer sostenible l’estança temporal de les persones al planeta, deixant la menor empremta a la natura, la defensa dels Països Catalans i el dret de la seva gent, per decidir, que volen ser i cap a on volen anar, sense oblidar àmbits menors com la comarcalitat del Baix Gaià i la millora del poble de Torredembarra.

Jove implicat, perquè no ets res si no tens poble i no ets res si no ets lliure!

Assemblea de Joves Independentistes de Torredembarra, novembre 2010

nº3

2010-03-10T11:58:00.000-08:00

Descarrega't en pdf el segon Pedra contra tisora clickant ací!

ALS PAÏSOS CATALANS, CINEMA EN CATALÀ!

Comunicat de la Gaianada front al locaut dels cinemes contra la llengua catalana

El passat dissabte 1 de Febrer, 74 sales del Principat de Catalunya, feren un locaut que ha promogut la patronal usurpant el substantiu “vaga”. Amb la paraula “vaga” volen donar un fals aire de reivindicació que respon únicament a l’interès de la patronal en encobrir tant la seva desconsideració per la llengua, com la precarietat a la que podrien sotmetre als propis treballadors sota aquest pretext, pretenent utilitzar-los de tropa de xoc. La llei, preveu que la meitat del cinema que es projecta a les sales hagi d’estar subtitulat o doblat al català, fet que podrà escollir la mateixa patronal i cada cinema. Per sorpresa, alguns sindicats com CCOO s’han afegit al que serà el primer locaut de la història en la qual un sindicat de treballadors dóna suport. Cal recordar, que un locaut és un tancament dirigit pels patrons amb l’objectiu de pressionar als treballadors, i que s’han utilitzat històricament per a pressionar
aquests últims.

El col·lectiu independentista del Baix Gaià, “La Gaianada”, volem fer una sèrie de consideracions al respecte:

1r) Que s’ha fet un ús indegut del terme vaga, el qual refereix a una aturada que promouen i organitzen els treballadors. L’ús és indegut perquè l’aturada l’ha promogut en realitat la patronal per interessos de plantilla, fet que crea un perillós precedent en el qual els patrons pressionen als treballadors en base als propis interessos.

2n) Que la cantarella de que el català resta, la hem d’aguantar cada cop que es fa algun petit avenç en matèria lingüística sense que després es produeixi el desastre que profetes de l’apocalipsi de torn pronostiquen mitjançant un llenguatge catastrofista i estadístiques que vulneren ja no practiques acadèmiques, sinó el sentit comú. Els promotors del locaut no han tingut ni un sol precedent que justifiqui la catàstrofe que auguren, fet que ens fa pensar que podrien jugar en un futur la carta de la
catalanofòbia.

3r) Actualment, només un 3% de les pel·lícules projectades al Principat de Catalunya estan doblades o subtitulades al català, segons dades estadístiques de la Plataforma per la Llengua. Comparant-ho amb llengües que tenen un nombre semblant de parlants, com el grec o el txec, es tracta d’un percentatge insultant.

4t) Considerem lamentable que CCOO i altres sindicats que s’haurien d’estar preocupant de tirar endavant una vaga general perquè s’aturi la retallada de drets que la crisi està provocant, es posicionin colze a colze amb aquells qui l’han provocada i la volen fer pagar als treballadors. Volem felicitar tanmateix a la Coordinadora Obrera Sindical per haver estat coherent amb la defensa dels interessos del poble català, traient un comunicat en repulsa al locaut de la Patronal. El podeu llegir clicant aquí.

5è) Finalment, destaquem que les sales de Les Gavarres de Tarragona, Ocine del Vendrell i MCB Cinemas de Calafell participaran d’aquest locaut. Animem a tots aquells qui s’hagin sentit insultats a boicotejar aquelles sales que han participat d’aquest locaut i a fer córrer la veu. Podeu trobar el llistat de cinemes clicant aquí.

Ni sindicats botiflers, ni patronals manipuladores:

Contra el locaut, boicot!

Als Països Catalans, volem cinema en català!

Sistemes penitenciaris, irresponsabilitat, prejudicis i presos i preses polítiques

Quan parlem de temes tan delicats com són aquests, podem concloure que el món pateix dos traumes ben destacats, per una banda manté la ressaca de l’11 de Setembre, i per altra banda, la seguretat ciutadana escala els llocs mes elevats de l’agenda política.

L’expressió «Muerto el perro se acabó la ràbia», resumeix l’actitud de moltes persones que enfoquen el problema del delicte d’una forma simplista i irresponsable; simplista perquè obliden les circumstàncies que envolten tan al delicte com a les institucions destinades al seu tractament, i irresponsable perquè transfereixen tota la seva responsabilitat a institucions com la policia, judicatura i presons, de les que es vol saber el menys possible.

En aquest article, pretenc donar la visió de dos casos quelcom diferents de persones que han passat 20 anys a la presó; diferents perquè les histories personals de cada persona abans d’entrar a la presó eren diferents: un, probablement era militant i animat d’un i per un col·lectiu polític, i l’altre, seria que va realitzar un viatge en la marginalitat fins a l’assimilació de la consciència de la seva situació.

Els dos però, van sentir el mateix sentiment d’horror, soledat i sobretot inutilitat en la seva estança a les presons.

Per altra banda, és cert que a l’estat Espanyol la pena de mort esta abolida en el nostre règim constitucional; però això no vol dir que el tema no tingui actualitat directa al mateix estat espanyol; per una banda, hi ha persones que clamen i cada vegada mes fort, perquè es torni aplicar la pena de mort com a element dissasiu en la lluita contra el terrorisme, i només falta que aquestes veus tingui un eco social i es traslladi aquest debat en l’agenda política de l’estat; i per altra banda, les condicions d’algunes presons van aparellades a una disminució de la vida molt gran: malalties com el SIDA; no tenir el SIDA en una presó representa un privilegi, ja que no disposes de mecanismes que eradiquin aquesta enfermetat dins de les presons. Si comparem el temps mig que passa un condemnat a mort nord americà, des de que és detingut fins a què és executat, amb un reclús de les presons espanyoles infectat pel virus, resulta que aquest últim té una existència mes curta.

També la pena de mort té importància per alguna persona a l’hora d’enfrontar-se amb l’activitat d’ETA; si ve els morts son percebuts com assassinats per la majoria de la població, la pròpia ETA els considera com a executats, és a dir, aplicació de la pena de mort, això si, sense possibilitat de defensa ni apel·lació.

Entrant en el tema de presos polítics, els militants d’ETA (o de qualsevol organització armada revolucionaria) entren a presó mentalitzats per una lluita que estan portant a terme, una lluita que pot acabar a la presó.

De la detenció a la disposició judicial: una foscor que cal que surti a la llum...

Les histories explicades pels presos polítics, i per les persones que malgrat no haver estat empresonades, han patit aquest procés, evidencia el procés protocol·lari dels estats espanyol i francès en el tractament d’una persona militant.

Una persona des de que és detinguda, fins a que passa a disposició judicial, pot arribar a estar 10 dies incomunicat a una comissaria. 10 dies a comissaria, suposa una impunitat i una tortura sistemàtica; ja que molts cops s’oblida, que quan es parla de legalitat i de la situació dels presos, s’ha de dir que molts presos que es troben a la presó, ho estan precisament basats en les tortures exercides a comissaries, en auto inculpacions obligades, assumides evidentment pel poder judicial.

La presó

En el cas dels presos polítics, el que s’ha de destacar sobretot, es que la presó, en general, no té un objectiu sobre una persona, si que es pot dir que la presó intenta castigar-te com a persona, etc., però l’objectiu de la política penitenciaria amb els presos polítics és un objectiu polític. El que pretén la presó és destrossar a la persona però amb l’objectiu d’arribar a destrossar el col·lectiu polític.

La presó és un sistema repressiu i això vol dir que en presó, en primer lloc, es basa en una línia de sotmetiment per mitjà de la política del premi i del càstig. Per altra banda, en el sistema penitenciari espanyol existeixen des de les que podríem anomenar «presons obertes» fins a lo que és el regim FIES.

La realitat és que la supervivència a la presó és, precisament, el mantenir una postura i mantenir la dignitat davant els carcellers i davant tot aquestsistema que intenta deshumanitzar-te, que intenta destrossar-te dins dels objectius que ells s’han marcat amb tu.

Presos polítics?

Quan parlem de la situació dels presos polítics, el que tenim per comprendre quina és la situació dels presos, és que són això, presos polítics. El que vull dir és que la situació dels i les preses polítiques, esta marcada pel que és la situació política de la lluita que ha portat aquests presos a la presó. Si volem entendre la situació de la dispersió, perquè no surten els presos d’ETA malalts, perquè no s’apliquen llibertats condicionals, perquè es desenvolupa aquesta política sistemàtica i arbitraria de negacions de les redempcions, perquè s’aplica una política de pallisses o de càstigs, el que tenim que fer és situar tot això en el seu context polític.

La situació d’un pres polític a la presó, es veu determinada pel context polític de l’exterior dels murs; és a dir, si l’estat està immers en una negociació política amb l’organització armada ETA, la situació dels presos serà una, però si per la contra al carrer no hi ha cap negociació política, i ETA du a terme la seva activitat, la situació dels presos serà una altra. També s’ha de dir, que la repressió que pateix un pres, està definida precisament per estar en aquest col·lectiu.

La dispersió, una altra eina de tortura amb objectius polítics

El govern espanyol va aplicar la política de dispersió. La política de dispersió, en un principi, el que pretenia era que la gent es penedís i abandonés els postulats polítics pels que estaven a la presó. El plantejament era molt senzill: portar la repressió fins a un extrem màxim i obligar als presos a claudicar. La política de dispersió es basa en l'estudi sistemàtic de cada un dels presos d’ETA. Podríem dir que la dispersió comença a Herrera de la Mancha i s’aplica de forma que el que tenia un problema de tipus familiar, se’l portava a una presó en la que s’incidia sobre aquest aspecte.

Molta gent va a Ceuta o Melilla (per posar un exemple) a visitar presos, i no tenen visita perquè aquest mateix dia els han canviat de mòdul, o coses d’aquest estil. No hi ha paquets, la gent esta aïllada, cada un està en un mòdul diferent dintre de la mateixa presó, malgrat estar a la mateixa classificació, etc. Es du a terme una política d’agressió física, sobretot a presos d’ETA que consideraven que eren els més susceptibles de què per aquest mitjà poguessin claudicar.

El govern del PSOE, és qui va desenvolupar a les presons una política encaminada a guanyar la guerra dins de les presons. El PSOE, en el seu moment, va desenvolupar al carrer una política amb el GAL, tot i que no van ser sols accions del GAL, sinó les accions de la Guàrdia Civil, de tortures, d’execucions de militants, de trobades suposades en emboscades, etc. I a la presó, el govern el que pretenia era guanyar a la resistència basca, a les presons, derrotant a un col·lectiu i deixant el moviment sense el referent polític que suposaven els presos polítics.

Es parla del GAL, però aquesta política de dispersió ha matat a mes gent a les presons o a familiars que no pas el GAL.

S’ha de dir que la política dels diferents governs espanyols, pel que fa a intentar aniquilar al col·lectiu de presos i a ETA ha fracassat sempre. El col·lectiu de presos polítics, aconsegueix guanyar totes les batalles, això si, amb un cost humà increïble.

Avui en dia, hi ha presos amb condicions psicològiques i de tractament psiquiàtric, que tenen seqüeles físiques, que han passat situacions com que quan se’t mor algun familiar o amic, ni els deixen trucar per telèfon, ni assistir als funerals.

Tot aquest tipus de crueltat política d'instrumentalització, d’intentar acabar amb un col·lectiu mitjançant la tortura, arriba a un moment, en que es donen conta que aquesta política no aconsegueix doblegar als presos, als presos d’ETA, i als presos internacionalistes d’ETA (com els catalans), que segueixen lluitant a les presons contra tot tipus d’humiliacions, i que sobretot, segueixen lluitant per a mantenir el que és el col·lectiu i per a mantenir la lluita política per la que es troben a la presó.

Toni (militant de la Gaianada)

Els casals populars

En els municipis es fa evident la manca de recursos i el desinterés dels partits tradicionals, que ha provocat un empitjorament de les condicions en les que treballen tant associacions de la cultura popular, com d’altres, des del voluntariat a les causes solidàries, passant per l’art. Els Casals populars, autoorganitzats arreu del territori són un exemple de com un espai social pot servir per a canalitzar les inquietuts de diverses capes de població ja sigui joves, gent de mitjana edat o gent gran de manera autogestionada

Breu recorregut històric

És a principis del s.XIX quan comencen a haver-hi cercles de cultura popular i debat entre 4 parets, però no cal anar tant lluny per esbrinar què es feia en els ateneus de llavors, és ja al començament del s.XX quan ja agafen més força i si que es interessant saber que molts dels noms dels casals i ateneus porten el nom de persones o fets d’aquells moments, sobretot de persones exemplars dels anys 30, és per això que ens adonem que aquests espais i les persones que el formen volen retre homenatge a la nostra història.

A finals dels 80 i coincidint amb la trencadissa d’una gran organització, moltes persones es queden sense un local de reunió i de debat; i aquí ve la pregunta: a falta d’aquest local potser que floreixin tot un seguit de casals? No despolititzats, però sí desvinculats de qualsevol organització mare, per no haver de patir, dins del casal, reflexes de problemes «forans».

Definició i objectius

Un Casal és un espai autònom d’abast i vocació local ( barri, poble, ciutat o comarca), que aplega una amalgama d’entitats i persones de l’esquerra independentista i altres moviments socials, amb una tasca comú. La tasca que desenvolupen va en la direcció de dinamitzar la Societat Civil, i d’esdevenir-ne agents transformadors, amb l’objectiu de treballar per l’alliberament nacional, social i personal dels Països Catalans. Els casals esdevindran veritables centres generadors de tot tipus d’activitats, motivant i mobilitzant tot l´espectre de la Societat Civil per a que formi part activa en la transformació del seu entorn.

El Casal, ha de ser un lloc de trobada, on tothom s´hi senti identificat i una eina per a les entitats locals que el conformen. La militància de cada casal no ha d’estar supeditada a la militància de cap organització política o social. Tenint en compte l’heterogeneïtat de col·lectius i persones a la qual haurien de tendir tots els Casals, en cada Casal hi hauran de tenir cabuda opinions i maneres de treballar diverses. Aquesta riquesa s’ha de saber aprofitar perquè esdevingui un valor enlloc d’un problema.

Anàlisi de la situació actual

Actualment i cada dia més, els casals no només comencen a constituir la base política de l’independentisme, sinó que també n’estan sent el revulsiu i el principal motor generador del moviment, podem establir diverses tipologies de casals o ateneus, malgrat tot, els podem aglutinar tots en dos blocs quantitativament equilibrats:

- D’una banda trobem l’articulació, dintre del projecte d’ACPV al País Valencià, també a la Franja hi ha Catalunya Nord, dels Casals Jaume I. Aquests actuen com a veritables centres socials generadors d’activitat i de diverses formes de cultura popular, com a manifestació de poble i com a eina de transformació.

- I per altra banda, tenim un segon grup, molt més heterogeni en el seu interior, que sorgeix al Principat. Es tracta de casals d’origen molt divers, vinculats a diferents organitzacions de l’independentisme, a assemblees locals autònomes o de gent a títol individual que comença a obrir un conjunt de casals caracteritzats per l’ús en la seva denominació dels adjectius «popular» i/o «independentista», així com una ideologia, línia de treball i funcionament comuns.

Així, doncs, sembla clara la importància que cada dia més els casals estan prenent en la nostra lluita, com als principals centres de vertebració de la base i part més important del nostre projecte d’alliberament nacional i social.

Perquè casal popular?

El nostre és un país que, malgrat tot, encara viu. En aquest país i a una llarga tradició tant de casals com d’ateneus populars que son un dels exemples més evidents d’aquesta vitalitat. Algú s’imaginava a principis dels noranta que s’alçarien tants casals, ateneus i centres socials repartits arreu del territori? Ningú de nosaltres ens haguérem cregut que, avui dia, això fora una realitat tan evident com engrescadora.

Efectivament, els casals representen això: organització i construcció. Són punts de trobada on els joves i no tan joves podem conèixer-nos, parlar i compartir, però també espais on et pots sentir viu, real, alliberat de l’aparador de plàstic en què s’estan convertint els nostres pobles i ciutats. Perquè els casals són, sobretot, focus i motor de les lluites del nostre entorn més immediat.

I perquè un nou casal a Torredembarra?

A Torredembarra des del tancament de l’Auca s’ha quedat orfe d’un espai de trobada i lloc de referència dels moviments socials on poder organitzar activitats i els diferents col·lectius poguessin realitzar la seva tasca de forma estable.

Des de llavors alguns col·lectius de manera temporal realitzaven les seves activitats al Casal d’Entitats de la vila, més tard, al Casal Popular Numen Mestre tot i que no i hagué continuïtat.

Es evident que Torredembarra té una manca d’espais per a què els joves puguin desenvolupar amb plena llibertat les seves inquietuds culturals, associatives, solidàries, de lluita social, etc., una mancança que prové del desinterès per part de l’administració, en aquest cas l’Ajuntament de Torredembarra, de crear els equipaments necessaris pels nostres joves.

Cal recordar que en els darrers anys s’han obert diferents casals populars a les comarques del Camp, com per exemple, la Bretxa a Alcover, la Calderera a Riudoms o bé el Sageta de Foc a Tarragona, sense oblidar els ja històrics la Turba de Valls o el Despertaferro de Reus, una dinàmica que també s’ha seguit arreu dels Països Catalans.

Per això, cal omplir el buit que va deixar L’Auca i crear un espai que ens aglutini de nou a tots i totes.

Cal fer avançar un projecte comú d’autogestió i així donar un servei necessari per al jovent i a la cultura de Torredembarra, i que aconsegueixi posar en contacte els nostres veïns més propers del Baix Gaià.

Àlex (militant de la Gaianada) i Coordinadora d'ateneus i casals

Salvem el Roser, Gerard absolució!

De dos a sis anys de presó per protestar contra la construcció d'un Hotel en un lloc que pertany al patrimoni històric de Lleida

El Roser i perquè cal defensar-lo

El Roser és un antic convent situat al carrer Cavallers, al centre històric de la ciutat de Lleida. La seva construcció va iniciar-se a mitjans del s.XVII i va finalitzar un segle després. L’edifici està catalogat com a element d’interès històric, artístic i arqueològic.

Aquest edifici ha estat un important centre docent i cultural, ha acollit l’Institut segon d’Ensenyament, l’Escola Normal de Lleida, el museu arqueològic i el centre de Belles Arts. El Roser també és considerat un edifici simbòlic, és un símbol de la resistència dels lleidetans i lleidetanes i del poble català. L’any 1707 les tropes borbòniques de Felip V van ocupar la ciutat de Lleida després de dos anys de resistència, la gent es va refugiar dins d’aquest convent i les tropes borbòniques van cremar el convent per assassinar a tota la gent que s’havia refugiat a dins.

L’ajuntament de Lleida va fer efectiva la conversió de l’edifici del Roser en un parador nacional, renunciant així a un equipament cultural i educatiu, sent lliurat a l’administració de l’Estat per a què aquest òrgan el pugui explotar com a hotel de luxe.

L’hotel que s’hi vol posar és un projecte especulatiu del qual només en treuran profit uns pocs, i no la majoria del poble lleidetà. Són per tothom conegudes les carències del casc antic de Lleida, tant pel que fa l’estat del descuit dels carrers com la necessitat de disposar d’espais de les entitats veïnals. S’esborrarà i despullarà a un espai que és un símbol històric i que té a veure amb la memòria històrica del seu significat. L’hotel es basa en un model turístic obsolet i insostenible. És un projecte intencionadament antidemocràtic. Quant tants veïns, com entitats vinculades a la iniciativa ciutadana «Salvem el Roser» han demanat diàleg i reivindicat un referèndum al repecte, se’ls ha negat completament qualsevol possibilitat de negociació.

La diada de l’11 de setembre del 2008, un membre de l’Assemblea de Joves de Lleida, en Gerard va patir les conseqüències repressives durant la protesta organitzada per diverses entitats i col·lectius de la ciutat, on participava l’Assemblea de Joves de Lleida per mostrar la disconformitat del nou destí del Roser, en Gerard sostenia pacíficament un paper on es Llegia «Salvem el Roser, no al Parador», els mossos el van detenir acusant-lo de voler agredir als polítics que estaven a l’interior del Roser.

Explicació del cas d’en Gerard

Com cada any, l’11 de setmbre del 2008, nombrosos lleidatans i entitats feien les seves ofrenes florals al Roser. Tot va fer-se amb normalitat fins que la comitiva del PSC va entrar dins l’edifici històric i, en aquest moment un mosso d’esquadra va encarar-se al Gerard amb cops, puntades, amenaces i intents d’ofec adduint que el jove volia agredir la comitiva (malgrat que el regidor que la presidia ha negat aquest suposat intent d’agressió). Posteriorment, la policia autonòmica va carregar contra la resta de persones. El jove en tot moment va seguir mantenint a les mans un cartell on s’hi podia llegir «Salvem el Roser, No al Parador. El mosso d’esquadra va esclafar el jove contra el terra i el va detenir. Ara els Mossos intenten justificar aquesta detenció acusant-lo de doble atemptat a l’autoritat, i de lesions al mosso que el va agrdeir, acusació que pot comportar de 2 a 6 anys de presó. L’Assemblea de Joves de Lleida, entitat de la qual forma part el jove, ha denunciat el mosso agressor per detenció il•legal, coaccions i lesions. Podeu trobar el video dels fets al YouTube clicant aquí.

Vuit mesos més tard, sis joves més van ser acusats pels mossos d’un delicte d’injúries (que pot comportar fins a 14 mesos de presó) per denunciar els fets. Aquesta denúncia, a més, ha anat acompanyada d’una àmplia investigació a l’Assemblea de Joves, d’on s’han buscat dades internes de l’entitat, els telèfons personals dels joves o el recull de desenes de fotografies de cartells de denúncia penjats arreu de la ciutat.

Si voleu saber més informació del Roser podeu visitar la pàgina web de l’Iniciativa Ciutadana Salvem el Roser clicant en aquest enllaç.

Per trobar tota la informació actualitzada de la situació d’en Gerard podeu visitar la pàgina web antirepressiva que segueix el cas clicant aquí.

Crònica de la xerrada dels Muntanyans II

Passat i present d'un projecte especulatiu

El passat divendres 19 de febrer, una quinzena de persones van assistir a l’acte organitzat per la Gaianada juntament amb la Plataforma Salvem els Muntanyans. L’acte en forma de conferència i taula rodona, es va dividir en dos parts: la primera, a càrrec de Ramon Farré, on va tractar d’explicar la història des de que es dóna la senyal d’alerta, esmentant l’inici del conflicte que avui en dia hi ha en aquells tarrenys; en la segona part, a càrrec de Carles Perdiguero, s’explicà l’actual conjuntura judicial del procés engegat per la mateixa Plataforma, i destacant, la nul·la voluntat de totes les diferents formacions polítiques, per intentar aturar els projecte urbanístic Muntanyans II.

Aquest projecte preveu la construcció d’uns 550 habitatges que deixarien aïllats als Muntanyans, la quarta zona humida més important del principat de Catalunya, trencant així el connector biològic que posa en relació l’ecosistema protegit amb l’interior de la comarca.

Estan el procés judicial engegat, segueix sent responsabilitat política aturar aquest projecte. la ciutadania es va mostrar a través de manifestacions històriques a la vila contra aquest projecte durant el 2006, però ha mancat voluntat politica fins i tot d’aquells que s’autoanomenen d’esquerres i ecologistes. Un dels principals factors del debat, és que en el terreny on es vol edificar, és inundable, per tant, posaria en perill no només aquest projecte sinó també les persones que en un futur pretenguin viure-hi.

La Gaianada. Països Catalans, 19 de febrer del 2010

Agenda propers actes

Xerrada pel motiu 8 de març, dia de la dona treballadora: la necessitat d'organitzar-se

amb l'Assemblea Feminista Revolucionària de Tarragona (Cau de Llunes)

5 de març a les 19 hores al bar Ca l'Astut. Plaça de la Font, Torredembarra

Exposició + acte polític en motiu del 8 de març

18 hores: exposició sobre la dona treballadora

19 hores: acte polític amb diferents col·lectius de Torredembarra i del Camp

6 de març a la Plaça Joaquim Boronat (Pl. de les monges) Torredembarra

Festa per a l'autogestió: desenvolupem nous projectes per a la comarca!

amb Dj Kuru (Tarragonès), i PD Ràdio Batzegada (Baix Gaià)

Servei de barra, projeccions, parlaments, etc.

Preu: 3 Euros

19 de març a les 23 hores al Pavelló municipal "Els Caus" de Torredembarra

Paradeta amb llibres i material divers en motiu de Sant Jordi

Durant tot el dia

23 abril a la plaça Joaquim Boronat de Torredembarra

Refèrendum sobre la independència a Torredembarra

25 abril del 2010

nº2

2010-02-03T07:29:00.000-08:00

Descarrega't en pdf el segon Pedra contra tisora clickant ací!

Manifest concentració rebuig a la constitució espanyola

La seva constitució, la nostre presó!

Des de la mort del dictador feixista, l’estat havia adoptat un model d’estat implantat pel mateix dictador, i per tot el seu entramat feixista; Que s’expressava per la famosa frase: «todo atado y bien atado». Es tractava de perpetuar uns valors i un model d’estat que havien de sobreviure a la seva mort. En aquell context, l’estat espanyol i les nacions que se li romanen ostatges, visqueren un punt d’inflexió en la seva relació. S’hagués pogut produir una ruptura total i definitiva de l’estat, o per la contra perpetuar el règim franquista en nom de la democràcia.

Degut a les fortes reivindicacions socials i nacionals dels pobles que romanen sota el que s’anomena “Espanya”, l’estat espanyol podia observar que el model d’estat, era caduc, i s’arriscaven a que se li desconfigurés; ells sabien que aquest era un context perillós per a la seva supervivència.

La malanomenada transició, responia només a la necessitat de perpetuar un estat que era garant dels interessos de les classes dominants; forces polítiques conservadores, l’església, la monarquia, i determinades forces polítiques socialdemòcrates, i cal considerar que, es produí amb les següents coaccions:

-presència de partits il.legalitzats, els autors de la transició estaven vinculats a determinats poders espanyols; el País Basc va dir frontalment que no a la Constitución, un percentatge molt alt de catalans, van dir que no, i la figura del rei, era com ara intocable, com a cap de l’exèrcit.

Era la transició, la manera de fer creure a les persones, que l’estat espanyol havia superat el règim franquista, i pretenia avançar cap a un model d’estat democràtic.

Però la constitució espanyola, està escrita pel dictador, amb el vist i plau de la classe política espanyola i catalana; i la monarquia també va ser designada pel mateix dictador.

La nostra llibertat com a catalans, es veu atacada en els escrits de la seva constitució. El dret de ser i viure en català, es veu sistemàticament atacat.

Els hi calen lleis, monarquies, estatuts i constitucions per a defensar el seu estat, i per a silenciar les veus dissidents del poble català.

No ens cansarem mai de repetir-ho: l’estat espanyol és un simple projecte polític, social i territorial, un simple projecte imperialista al qual ens hi han inculcat des de les escoles.

La constitució espanyola, va ser escrita per ells, i feta a la seva mida. Es un simple llibre al servei del poder, un simple llibre que ens recorda de forma humiliant, que els Països Catalans, seguim sent un poble ocupat, dividit, explotat i maltractat; el llibre sagrat que propugna el discurs del feixisme més ranci proclamant “la unidad de la nación espanyola”; és en definitiva un altre òrgan legal al servei de l’estat que impedeix que els catalans tinguem el dret de decidir el nostre futur.

Com a catalanes i catalans, és el nostre deure seguir treballant per tal de superar l’actual marc polític i social als Països Catalans, i per això ens hem d’organitzar, sense cap por, conscients que tenim la raó, i que seguirem treballant en base aquesta.

Hem de tenir ben clar, que cap constitució esta feta per a mantenir viu el nostre poble, tot el contrari, i hem de tenir molt clar, que cap estatut ens farà lliures.

Ni estatuts ni constitucions,

Els Països Catalans un únic camí, un únic objectiu...Independència i Socialisme!

La Gaianada, col·lectiu independentista del Baix Gaià, desembre 2009

La Gaianada, el col·lectiu independentista del Baix Gaià, sobre les consultes per la independència

Pretenem constatar, el nostre suport rotund a la preparació de consultes per a la independència a alguns municipis del Principat de Catalunya; però evidentment amb uns matisos que considerem importants,tan tàctics com estratègics.

Entenem que, el dret a l’autodeterminació és un dret que cal defensar si realment volem garantir els mínims bàsics democràtics.

I és l’autodeterminació el que cal exercir quan un poble té una història que l’avala i un projecte polític i social que permet la seva deguda evolució. Per altra banda, l’autodeterminació pot respondre a l’opressió social i nacional que pateix un poble en mans d’altres estats, com és en el nostre cas.

Ara bé, això s’ha de fer en una conjuntura apte i en un context que ho permeti, sense interessos partidistes d’algun partit, i sense la demagògia que utilitzen les mateixes forces polítiques parlamentàries.

Entenem com a incorrecte i incoherent, l’afany que li ha agafat a alguna força política per a realitzar consultes sobiranistes que no parteixen d’una base sòlida ni d’un treball constant d’aquestes forces en aquesta direcció.

El que cal és ser conscients, saber quan toca i quan no, i treballar per a que siguin vinculants.

Entenem doncs, que el que cal és destinar els nostres esforços cap:

-a la denúncia i el combat contra l’Estat Espanyol, que prohibeix que les consultes siguin vinculants.

-a la correcta percepció del nostre territori, que comprengui la realitat històrica del nostre poble, i permeti autodeterminar-se a tots els territoris que conformen els Països Catalans.

-el treball constant de les persones, organitzacions i col.lectius realment independentistes del nostre país.

Un altre fet que trobem important, és que cal saber i decidir quin és el model econòmic i social que volem per al nostre país; si som capaços d’independitzar-nos, hem de tenir clar quin encaix volem amb la resta de països del món, i no ens serveix que certs sectors de la política catalana, ens diguin «això ja arribarà...»; cal decidir si volem perpetuar l’actual sistema que origina crisis estructurals i explota les matèries primeres, o el que opta per cooperar, en lloc de competir amb els diferents països del món i que en primer lloc té en compte els aspectes socials.

La Gaianada, col·lectiu independentista del Baix Gaià, desembre 2009

Les cooperatives, el cooperativisme i el capitalisme

Les cooperatives són petites empreses de base democràtica que ofereixen béns útils a la comunitat, a diferència d’altres empreses convencionals que busquen acaparar l’atenció mediàtica i que acostumen a ser transnacionals i a especular amb grans quantitats de mercaderies. És cert, que hi ha cooperatives que no es distingeixen en absolut de les dinàmiques d’una empresa convencional, ja que el fet de «ser cooperativa» sols implica una fórmula legal mitjançant la qual es desenvolupa l’intercanvi, vegi’s el cas dels supermercats consum. En aquests casos la persona que prén les decisions respecte la cooperativa sol estar prou allunyada de les persones que en formen part com per a que es pugui posar en entredit el paper que un pot jugar al començar a participar d’aquella cooperativa.

Per altra banda, el que s’anomena cooperativisme, vol anar més enllà de la forma legal, per explotar les possibilitats que aquesta permet: control democràtic de les persones que en formen part, apropiació dels mitjans per part dels treballadors que en són socis, repartiment dels beneficis, exigències de qualitat dels productes... A Torredembarra en tenim un bon exemple. Un dels fets distintius de la «cooperativa La Senalla» és el consum de productes cultivats ecològicament, és a dir, sense productes químics que puguin afectar tant a la salut del consumidor, com el camp on el producte és cultivat.

Aquesta forma de funcionar potencia una forta implicació dels socis a l’empresa que fa augmentar la productivitat, la participació, la capacitat de cooperació i la sensibilitat ecosocial. Les treballadores i els treballadors són copropietaris de l’empresa i l’interès col·lectiu conflueix en les decisions que es prenen. Les cooperatives néixen per satisfer les necessitats dels socis i de la societat. No es tracta d’obtenir el màxim benefici econòmic possible, sinó d’arrelar al territori, afavorint amb la seva activitat al desenvolupament local, tot creant llocs de treball de qualitat, que formen persones, i respectant al medi on viuen i on inverteixen. En definitiva es busca una sostenibilitat mitjançant la canalització de l’estalvi en el propi territori, buscant així un equilibri.

Les cooperatives pel fet de tenir el capital social repartit entre tots els socis que alhora són els qui treballen i que viuen en un indret determinat són les que cuiden el medi i no actuen com les societats anònimes que persegueixen el màxim benefici personal i traslladen les companyies a d’altres països de mà d’obra i producció més barata. Per tot plegat les cooperatives estan més inclinades a servir productes de qualitat i a preus més justos, així com a col·laborar per resoldre els problemes de l’entorn que és on viuen les cooperatives.

Hi ha uns «peròs» al respecte que ens generen una certa inquietud i que aquí ens agradaria recalcar:

Les cooperatives néixen dins del sistema capitalista i es desenvolupen en les regles pròpies d’aquest. Per aquest motiu ho tenen difícil perquè la ideologia, la legislació, el sector financer i l’aparell polític estan pensats per servir a les empreses convencionals. Moltes tenen poc capital i incapacitat de recursos per finançar-se, degut a que els creadors i impulsors són la classe treballadora que disposa de pocs recursos.

Per altre banda altres cooperatives acaben despareixent per culpa de l’èxit i dels bons resultats econòmics que porta a que els socis tendeixin a individualitzar el repartiment dels excedents i acaben homologant-se amb les empreses convencionals. La majoria de socis no dominen les tècniques de gestió, encara que siguin bons professionals en el sector.

Un altre aspecte negatiu és que l’home i la dóna cooperativistes estan influenciats per una societat immersa en el sistema capitalista i els valors individualistes i competitius que fomenten els mitjans de comunicació i el consumisme, de vegades es filtren a la pròpia comunitat cooperativa. Això comporta a que es copiïn aquests valors i principis de l’empresa convencional a la cooperativa.

El capitalisme és un sistema econòmic que no aconsegueix complir amb l’objectiu que afirma perseguir, que és el de produïr béns i serveis que satisfacin les necessitats de la humanitat: eficiència, competitivitat i riquesa són els tres conceptes de l’economia del mercat neoliberal. S’insisteix en què l’economia de mercat és el sistema més eficient possible i que les empreses han de ser competitives i gràcies a això sóm més rics. L’eficiència porta a les empreses a produïr els guanys i beneficis pels empresaris en el mínim temps possible i això ha portat a l’especulació financera en comtes d’invertir a llarg termini en la qualitat dels productes a través d’invertir en investigació i desenvolupament.

La competivitat fomenta que les empreses vulguin produïr amb el mínim cost de producció, abaratint els productes, a través de matèries primeres i mà d’obra més barata, deslocalitzant les cadenes productives en països de mà d’obra més barata, cada cop els empresaris s’enriqueixen més i els treballadors que són la mà d’obra productiva i alhora els consumidors tenen menys diners per consumir i mantenir aquest sistema. La competitivitat en accés afavoreix les megafusions de les grans empreses i aniquil·la i deixa fora del mercat les empres més petites i petits comreços i crea atur, la competitivitat en accés porta cap a un sistema oligopòlic no deixant participar a la creació de noves empreses.

La riquesa crea pobresa. El creixement imparable de la producció de mercaderies comporta la deterioració i l’exhauriment de béns imprescindibles: aire, aigua i éssers vius. El capitalisme desmonta les formes de vida tradiconals de milions de persones i les obliga a cercar feines malpagades i a emigrar a les grans ciutats. Milers de llengues i cultures locals han desaparegut víctimes del desenvoupament. En definitiva, genera crisis que es repeteixen periòdicament, les quals vistes globalment es produeixen cada cop de manera més forta. En aquestes creixen dos factors: per una banda la pobresa i la incapacitat d’una majoria social per accedir als béns, i per l’altre, grans quantitats d’stocks que no poden sortir a la venda quedant sense compradors. I això és concreta en aquesta «riquesa que crea pobresa».

Pensar que encara que tots fóssim particeps de les cooperatives, el capitalisme seguiria existint amb les seves característiques pròpies ens invita a reflexionar. A pensar, per exemple, que les cooperatives, haurien de tenir assumits els valors dels que abans parlàvem, però que això no és suficient. Cal una acció de govern associada, una intervenció decidida sobre els grans capitals per tal d’aconseguir transformacions socials profundes.

Pau i Oriol, desembre 2009

nº1 (nova temporada: publicat per La Gaianada)

2009-07-13T05:01:00.000-07:00

Descarrega't en pdf el nou Pedra contra tisora clickant ací!

Manifest de presentació del col·lectiu independentista del Baix Gaià "La Gaianada"

Amb el nom de “La Gaianada”, es dona a conèixer el nou col·lectiu independentista del Baix Gaià. Les Gaianades eren fortes crescudes que baixaven pel riu Gaià, que arribaven a fer sobreeixir sobtadament la llera del mateix fins al punt que en el cas del poble de la Riera de Gaià trobem encara marques al molí de la entrada del poble que indiquen la alçada fins on arribaven aquest fortes i sobtades crescudes. La última d’elles està documentada de 1921. Vam decidir utilitzar aquest nom amb un cert simbolisme. La presa del Catllar que fou construïda per Franco i actualment gestionada per Respol YPF, impedint que baixés l’aigua, i provocant la sequera absoluta del riu Gaià a tota la Comarca, és la responsable que ja cap Gaianada hagi pogut recorrer el riu.

La doble significació del simbolisme es basa en una oposició a la herència que ha deixat el franquisme que molts opinen que hauríem d’oblidar, fonamentant-se descaradament en la por, i també en l’ecologismei anticapitalisme, com un exemple més de
com el capital explota desmesuradament els bens de tots sense que això repercuteixi necessàriament en bens socials.

Donem a conèixer a través d’aquest manifest, els punts en els quals tenim intenció de basar el nostre treball polític:

- La Independència dels Països Catalans com a únic mitjà per a la supervivència del nostre poble, en un sentit material, és a dir, econòmic i territorial.

- El socialisme com a sistema econòmic contraposat al sistema d’explotació capitalista que no ha funcionat pràcticament en cap dels llocs i moments històrics del món. Quant diem que som d’esquerres o socialistes, ho diem en un sentit unívocament marxista i anticapitalista, doncs no creiem que tingui sentit dir-ho d’una altre manera.

-Assumim com a pròpia la lluita contra el patriarcat, com a sistema anterior al capitalisme, però que s’ha perpetuat en aquest. El sexisme en allò personal i la discriminació laboral en allò social són els exemples més clars d’aquesta discriminació, essent el feminisme i la lluita contra l’heteropatriarcat una forma de combat.

-La comarcalitat del Baix Gaià és palesament real en un sentit social, per això és completament injust que se li denegui la possibilitat de dotar-se de la pertinent administració com la resta de comarques.

- Solidaritat antirepressiva. Creiem que hem de perdre la por a posicionar-nos al costat d’aquells qui han estat, són i seran reprimits a causa de la seva militància política. Cal solidaritzar-se amb tots els presos polítics.

-El col·lectiu la Gaianada es declara obertament antifeixista i antiracista, i volem fer saber que aquestes falses doctrines basades, la primera en la imposició de valors, i la segona en el foment de la xenofòbia i la generació de falsos enemics, són una eina més de distracció del capitalisme, sinó la seva tropa de xoc. Cal denunciar els seguidors i combatre’n tant les mentides com els seguidors que les fomenten.

- L’ecologisme hauria de formar part de l’ideari de qualsevol que vulgui un món millor: cal defensar el territori, així com uns valors de convivència amb la natura per acabar amb la sobreexplotació d’allò que és condició de possibilitat de la nostre existència, la mare terra.

- Igual que denunciem la negació i voluntat de fer desaparèixer, per part dels estats Espanyol i Francés, el nostre poble, creiem que cal solidaritzar-se amb tota la resta de nacions que romanen oprimides per aquests o altres estats. Som internacionalistes, perquè cal pensar globalment per poder actuar localment, i portar les lluites d’altres pobles a la nostre llar.

- Llengua i cultura popular: cal fomentar com un bé del nostre poble la llengua i la cultura popular, com un bé social que s’ha intentat esborrar la primera i com un espai que enforteix els vincles socials la segona.

Així doncs, esperem, que tornin a baixar, més sorolloses i fortes que mai les Gaianades al llarg de la conca.

Visca la terra!

La Gaianada, Baix Gaià, Països Catalans, 30 de Maig del 2009

Poema "record d’una gaianada"

Quan transcorrien els anys cinquanta

del passat segle, mal viscut per tot el món,

entre guerres, fams i penúries,

recordo, com si fós avui, que una tarda d’estiu,

quan la natura, que ningú l’atura, quan es desferma,

i el pacífic i estimat Gaià, ens van fer un desastre per no oblidar.

Després d’unes fortes tronades

i al ploure com un diluvi per la Conca de Barberà

i als indrets de tot l’Alt Camp,

els torrents i totes les rases, amb els rius s’agermanaren,

ja que aquest temporal, cobria, des de les colomenques fonts,

on neixen les primeres aigües, i per Pontils ja saltaven,

i de Santa Perpètua al Pont,

el riu anava creixent i es trobava valent,

tot augmentant el cabal, i per la Vila-tan-rodona,

ja es feia ben respectar, i pel bell terme de Montferri,

els tions a navegar.

Al seu pas per el Catllar i més a l’arribar al molí

gairebé no podia engolir,

i al ajuntar-se a La Riera, les dues torrentades,

la que baixa de Salomó, i l’altre de la Serra Alta,

que, amarant els conreus de Vespella i La Nou,

d’arreu per on van petjar les aigües,

li van donar tanta empenta,

que per hortes i avellaners de Ferran i Tamarit,

tot el riu fora de llera i el trànsit hores parat,

i al tren li anava justet, perquè la via aguantava

gràcies al terraplè, que li dona una bona alçada,

i el pont sota la via, anava engolint,

de cara al mar, tot l’aiguat hi feia cap.

Durant molts dies es comentava,

que les aigües enfangades de La Mora a Comarruga,

el nostre riu en fou el causant,

per la seva fidelitat, per el que havia estat creat.

Vora la mar fruita i canyars, llenya i escorça,

i quelcom animaló, tan inflat com una bota,

tot per la desfermada riuada, que el Llevant la provocà.

Aquest és el meu record, que amb dates no puc precisar,

si algú en té certesa, me n’alegro sincerament,

perquè entre tots fem memòria,

d’aquest riu tan enyorat, malgrat aquest relat,

d’aquestes aigües que avui resten presoneres,

per donar aigües al petroli,

amb un projecte desfasat i esgotat.

¡Que el Gaià ens van robar,

sens deixar-ne un mínim cabal,

remei mínim que tots anhelem,

i que sempre hi lluitarem!

Gaianada d’ahir, Gaianada jove d’avui!

Salvem la natura i els Països Catalans!

Manu Xec, maig del 2009

Manifest festa major de Torredembarra

L’ajuntament promou una festa major cada vegada més mancada de tradicions, i s’excusa en la crisi per tirar endavant una festa del quadre precària en contingut i participació, retallant el pressupost de la festa i demostrant poc interès per la cultura.

Des del col·lectiu independentista La Gaianada estem convençuts que les entitats torrenques, avalades per la tasca que desenvolupem dia rere dia a la nostra vila, hem de ser el veritable motor social i cultural de Torredembarra.

És per això que hem volgut implicar-nos en aquesta primera festa major alternativa, sabent que de ben segur no serà la última, per què el problema no és d’enguany.

Perquè ja fa massa temps que callem davant d’un fet tan evident. Davant d’un ajuntament que promou una festa major cada vegada més mancada de tradicions, i s’excusa en la crisi per tirar endavant una festa del quadre tan precària en contingut i participació, retallant el pressupost de la festa i demostrant així molt poc interès per la cultura. El fet que any rere any ens trobem amb una festa més diluïda, ens fa preguntar-nos si l’ajuntament no preferiria que desaparegués.

Perquè creiem que cal cridar ben alt que el poble demana una comissió de festes constituïda per tothom qui ho vulgui. Perquè si la festa d’un poble és per que el poble la gaudeixi cal que tothom hi pugui ésser representat. Fent de la festa major un espai de participació popular on tothom hi tingui cabuda. Entenem que les festes han de ser la conclusió d’un anàlisi exhaustiu de la població, incloent a tots els agents, és a dir, donant resposta a les persones i entitats del poble, i donant-los la possibilitat de veure’s reflectits a les diverses activitats festives, fet que actualment no es dóna ja que des del consistori no es promou una base transparent i participativa que ho permeti.

I perquè, com moltes altres veïnes de Torredembarra creiem que no pot ser que la festa sigui allunyada del nucli antic, on tradicionalment ha estat ubicada.

Per totes aquestes raons animem tothom a sortir al carrer, a reivindicar una festa vertaderament popular, participativa i crítica i a organitzar-se per a fer de la festa major de Sant Rosalia el model de festa que volem.

I diem, fent-nos nostres les paraules del poeta valencià, Vicent Andrés Estellés, «...no et limites a contemplar aquestes hores que ara venen, baixa al carrer i participa... No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu.».

Visca les festes populars!

Crisi i drets socials

El següent article pretén fer un repàs a la vinculació directe entre una crisi i les successives retallades de drets socials. Tot plegat té molt a veure amb un debat clàssic: què té més rellevància pel que fa al desenvolupament de la història, les idees o la matèria? Després de Hegel, diverses reaccions es succeeixen arreu d’Europa contra el seu idealisme. Per a ell la història era l’autodesplegament de l’esperit universal d’una manera absoluta, i per tant estava determinada a fer el trànsit del no res al tot i del tot al no res sota la tutela de les idees que determinaven i governaven la matèria. Arreu d’Europa apareixeran filòsofs critics que reaccionaran obrint diferents escletxes de debat contra aquesta concepció idealista i totalitaria de la història: Kirkegaard, Freud, Nietzsche entre d’altres, i també Karl Marx, el qual posarà sobre la taula un esquema totalment invers de la Història. És necessàri fer una inversió de la concepció hegeliana. No disposem d’ordinadors perquè algun geni hagi tingut la idea de com fabricar-los, doncs en un món paral·lel també hagués existit un altre geni que tingués la mateixa idea, sinó que els fabriquem perqué disposem ara i no abans dels mitjans materials amb els quals treball el geni que els construeix. Per tant, en Marx, el desenvolupament depén de la matèria. Serà ell el que afirmi que són les condicions materials les que determinen la història. De la mateixa manera un no és filòsof sense l’estòmag ple i una situació que li possibiliti fer aquest treball i desenvolupar noves idees, com el comunisme.

Què té a veure tot això amb la crisi? Bé doncs, una crisi és un moment on es destrueixen llocs de treball. On cau el valor de les coses més lentament del que comencen a escassejar. En general, les condicions materials pel desenvolupament de les quals estem parlant, cauen, amb menys o més força i durant més o menys temps i de la mateixa manera, els governs busquen retallar drets en nom de la responsabilitat. És completament igual que governin esquerres o dretes, si aquests accepten el capitalisme com a forma de govern: estan condemnats. Hi ha un relat molt vell que alguns partits van oblidar i traïr, efectuant també una traició als qui ho tenen més dificil. És el relat de la plusvàlua, que ens explica el perqué de tot plegat: perqué els més rics tenen cada cop més, però alguns d’ells cauen i són cada cop menys i perqué els pobres són cada cop més i més pobres. La esquerra majoritaria europea ha traït als més desafavorits, quant, encegada per la visió que a Europa (a diferència de la resta del món) el capitalisme funcionava. Certament aquí “funcionava” i per entendre perqué només cal mirar d’on és el café que prenem pel matí, de llocs on els nens treballen als camps 14 hores al dia, o la roba que vestim, o qualsevol producte de consum habitual i més els productes de consum habitual.

Però una cosa és l’efecte que té aquest empobriment de manera directa sobre les nostres vides, basat en l’aprimament constant del capital variable i el pas d’aquest a capital constant a mans d’uns pocs a través de la plusvàlua, i una altre cosa és l’efecte que aquest té sobre els serveix públics. L’estat, tot i que progressivament més dèbil, fa de barricada decreixent a la pressió del capital. El capital, amb la seva presió creixent (mesura 65 hores europea, procés de Bolonya, directiva Bolkstein...) busca subjugar i posar-se a la seva subordinació a la societat cada cop amb més força. L’”esquerra” oficial socialitza la pobresa donant diners a entitats que no funcionen (fins i tot els bancs que ens escanyen!) i la dreta privatitza la riquesa convertint en benefici i productor de capital constant la empresa que funciona degut a que té un públic garantit, com és el cas de RENFE. En això consisteix la retallada de drets: les politiques que ofereixen els partits en parlaments autonòmics o estatal no aporten cap estratègia per a plantar cara a l’abús del poder que genera la concentració de diners que compleixi el requisit de ser sostenible a llarg plaç. No els excusa el fet que alguns haguem nascut al millor lloc i moment de la història de la humanitat pel que fa a benestar.

Fent una retrospectiva, podem fixar-nos en les anomenades mesures “del civisme” que s’aplicaren primer a Barcelona i fóren copiades arreu. Aquesta mesura resolia de manera repressiva problemes molt més complexos, però voldria destacar en aquest article el caràcter de retall de drets socials que representava i representa. Els skaters esdevenen un problema: són “incívics”, cal posar-los tots al mateix sac (i així ho fa la premsa) i fer-los fóra de les places dures, que per altre banda tampoc fan cap funció. També les prostitutes, les quals no han trobat cap altre solució a la seva misèria podien ser multades. I finalment, es multaria a les entitats socials que no encartellessin on tocava. Mesures aparentment “correctes” que enmascaren la situació real, a saber, que realment seria possible que els skaters patinèssin si l’ajuntament estigués disposat a reparar les places dures, com s’ha fet sempre. Que si els nostres governs no escanyéssin a països pobres de l’europa de l’est o d’àfrica no li caldria a ningú exercir la prostitució. I que si s’habiliten suficients espais per encartellar o es permet fer-ho en general a qualsevol paret pública un no ha de patir perqué els seus cartells durin menys d’un dia i haguem de tornar-nos bojos tots els qui encartellem tapant-nos-els mutua i continuament.

I aquesta és la pregunta cabdal: què fer quant l’actual sistema econòmic es porti a si mateix fins les últimes conseqüències.

nº 1 (Publicat per l'Assemblea de Joves del Baix Gaià)

2009-05-27T21:23:00.000-07:00

Butlletí no periòdic de l’Assemblea de Joves del Baix Gaià exemplar nº 1 27/06/2007

Traiem el nostre segon butlletí, degut a la necessitat d’organitzar-nos contra l’agressió a Muntanyans II

Corrupció al Pla Parcial Muntanyans II?

En la campanya que vàrem dur a terme durant els últims mesos de l’any passat i el gener d’aquest any, finalitzàrem amb un manifest on comparàvem Torredembarra amb Marbella, no pas per insinuar cap corruptela, sinó, per què en el context de l’anàlisi que fèiem i que referia a tota la costa dels Països Catalans, consideràvem que aquests havien estat i segueixen sent víctimes d’una de les més grans agressions territorials a l’Estat Espanyol, i Torredembarra n’és un exemple.

La sorpresa per part nostra vingué quan l’alcalde respongué histèricament a la nostra denúncia, dient que la honorabilitat de Torredembarra era inqüestionable. Estava clar, ell havia associat Marbella a corrupció, fet bastant natural tenint en compte l’actualitat d’aquells dies.

Però sorpresa nostra altre cop, descobrim la setmana passada que la Fiscalia està investigant l’Ajuntament, i la sospita plana sobre la empresa VICSAN i la promotora Vegas de Guadaira.

Ja fa temps que les entitats repetim dos arguments que a molt poca gent escapen contra aquesta urbanització: primer, és zona inundable i no és raonable que s’hagin d’inventar noms de tipus de carrer –carrer-riera- per a fer una urbanització, i menys quan això és un perill per a les persones; segon, la urbanització, perjudicarà irremeiablement el PEIN dels Muntanyans –zona protegida -, com ja han començat a fer les obres iniciades recentment, que han provocat que creixi Canyissar en comptes de Salicòrnia, una planta en perill d’extinció.

Les informacions apunten cap a la desaparició d’un informe pagat per Madrid on s’indicava que no era un lloc per a construir-hi, i que van recuperar membres de la Plataforma Salvem Muntanyans. Resulta estrany també, que es segueixi volent construir a pesar que, tal i com indica l’estudi de la Fundació Bosch i Gimpera de la UB, tot el terreny és inundable i per naturalesa pròpia, el torrent d’en Gibert no seguirà cap corredor preestablert.

Nous moviments per salvar Muntanyans II

Des d’alguns sectors s’ha pretès que la construcció de Muntanyans II era ja inevitable, i que els qui teníem esperances estàvem fent el ridícul. Però s’equivocaven.

Per una banda, apareix la Fiscalia per investigar unes sospites de corrupció, que a dir la veritat després de tant de temps, fóra molt difícil trobar-ne proves, però és també cert que la foscor al voltant d’aquest tema, el qual no hauria d’ésser difícil d’aclarir, només fa que créixer.

El grup parlamentari de CiU, va treure la setmana passada una proposta de resolució al parlament on es justifica la necessitat de protegir Muntanyans II, i es proposa com a solució, entre d’altres, la inclusió d’aquest espai en l’EIN. Així doncs, si s’aprovés, tindríem el conflicte que en realitat ja existeix i moltes entitats fa temps que denunciem, traslladat a les institucions, i discutit seriosament per uns responsables polítics que massa sovint tendeixen a tancar els ulls. Deixant de banda els motius estratègics pels quals CiU està jugant aquest paper, doncs sabem que com la resta de partits del parlament només són ecologistes a la hora de parlar. Tot i així, està clar que el fet que aquesta moció que han presentat s’acceptés, ens permetria trobar el conflicte obert de bat a bat, i es guanyaria un temps que podria ser decisiu per donar pas al judici pel qual la Plataforma en va iniciar els tràmits; i si aquest es realitzés, hi ha poca gent que posi en dubte que aleshores la urbanització no es podria construir per ordre judicial.

També tenim, però, una esmena d’ICV que “estova” la moció de Convergència, tot i que també en seria positiva la seva aprovació. No entenem per què ICV esmena el fet que la Generalitat doti de mecanismes legals i pressupostaris per aturar la urbanització, tot protegint l’espai, i posterguen més l’agonia d’aquesta lluita, proposant per contra, un diàleg amb les parts implicades per tal de solucionar el conflicte, i mencionant en especial “l’Ajuntament de Torredembarra” que ja sabem que no en té cap interès. És que no tenen clar que ells tenen més poder i per tant més responsabilitat que l’Ajuntament? Esperem que des d’ICV i ERC es recapaciti i es pensi en aquest espai quant tingui lloc del debat, o els passarà factura.

AIXÍ DONCS, ÉS MÉS NECESSARI QUE MAI QUE ELS POLÍTICS ENS ESCOLTIN. L’AJBG CONVOCA AMB URGÈNCIA UNA REUNIÓ PER FER UN FRONT COMÚ I ACTUAR CONTRA MUNTANYANS 2: DIJOUS 5 DE JULIOL AL CASAL.

nº 0 (Publicat per l'Assemblea de Joves del Baix Gaià)

2009-05-27T21:12:00.000-07:00

Butlletí no periòdic de l’Assemblea de Joves del Baix Gaià exemplar nº 0 27/02/2007

Prenent el nom de la cançó "piedra contra tijera" d'SA, traiem el nostre primer butlletí: "Quieren tapar-nos la boca para que nadie nos pueda escuchar!"

PRESENTACIÓ

L'Assemblea de Joves del Baix Gaià, és un col·lectiu de base i assembleari creat a la vila de Torredembarra el juliol del 2006. Aquest col·lectiu, és una eina de debat i de conscienciació on els joves poden plantejar les mancances socials, polítiques i culturals, i a partir d'aquí, crear alternatives.

L'Assemblea de Joves del Baix Gaià, ha estat fruit de la voluntat d'un grup de joves crítics d'aquesta societat, joves que analitzen el present per tal de dibuixar un futur igualitari, solidari i lliure; treballant des de la repressió fins a la precarietat laboral, des de l'especulació del territori fins al patriarcat, o bé des de el feixisme fins a la defensa dels drets nacionals que ens pertoquen com a catalans.

L'AJBG, vol crear un espai de debat i discurs al poble i la comarca, pretén reflectir unes problemàtiques mitjançant activitats o accions que ens afecten com a joves i com a ciutadans. En són exemples la okupació simbòlica que férem l’estiu passat, l’enterrament del nou Estatut d’Autonomia i la Campanya contra l’especulació que culminà amb una manifestació per a demanar la preservació del espai del Pla Parcial Muntanyans II.

La lluita principal de l'assemblea de joves, és eradicar totes les branques produïdes pel mateix sistema imperant, un sistema que ningú ha triat, però un sistema que al mateix temps, totes i tots l'obeïm, un sistema anomenat capitalista, en definitiva un sistema que ens explota com a joves i ens esborra com a poble.

La nostra, és una lluita inútil si no és compta amb la unitat dels diferents sectors socials combatius de la ciutat i la comarca, per tant, ens adrecem a la societat torrenca i catalana a col·laborar amb aquesta iniciativa juvenil, per dibuixar un mateix camí de lluita, la lluita contra el capitalisme i per la independència i el socialisme als Països Catalans.

Finalment, acabar esmentant que traiem el primer número d’aquest butlletí per necessitat de tenir un espai on poder-nos expressar sense censures, i per poder donar a conèixer la repressió que ja ve de lluny i s’ha intensificat la darrera setmana.

ELS FETS OCORREGUTS EL PASSAT DIJOUS 22 DE FEBRER

Dos agents de la Guàrdia Civil ens varen parar mentre estàvem penjant cartells pel poble, a prop del pont. Abans de començar la identificació l'agent que se’ns va dirigir ens va dir que li parléssim en castellà i que ell no estava obligat a conèixer i entendre el català. Primera falta als nostres drets. Tot seguit ens van preguntar si portàvem drogues. L’agent ens negà la identificació en tot moment a sobre txulejant: "eso es en la peliculas", ens digué. Saber el número de placa és un dret legítim: segona falta als nostres drets. Tot seguit i al veure que no ens podien empaperar amb un delicte que fos competència seva l’agent es ficà al cotxe.

Ens feren estar una bona estona esperant sense informar-nos de res fins que arribà la Policia Local. La sorpresa vingué quan vam saber que ens estaven posant una multa d’uns 600 euros. Just després d’això, l'agent de la Guàrdia Civil ens agafà tots els cartells. Més tard vàrem saber que només et poden incautar un cartell de cada tipus dels que tinguis i que si ho fan t'han de fer una notificació que no van fer. Aquests cartells valen entre 200 i 300 euros: d’això se’n diu robatori, tercera falta als nostres drets.

Nosaltres ens vàrem negar a firmar la multa perquè no reflectia la realitat dels fets, doncs a més figurava que vam encartellar façanes, fet totalment fals, a més, al escriure la multa la Policia Local no avisà, sinó que aparcà al altre costat del carrer i parlà tant sols amb la Guàrdia Civil. El motiu “oficial” de la multa fou que no teníem permís per encartellar, però resulta que és el primer cop que a Torredembarra es multa a algú per aquest motiu.

És important assenyalar que això no és un fet puntual, doncs en la campanya que vàrem fer contra la especulació, ja ens van identificar en la botifarrada per la defensa de Muntanyans, o bé les identificacions reiterades en llocs especialment polititzats del poble i la comarca. Havent-nos comunicat amb col·lectius que viuen en llocs on els mossos ja s'han desplegat, sabem que la intensitat de la repressió és exactament la mateixa.

ELS FETS OCORREGUTS A LA CALÇOTADA EL 25 DE FEBRER

La repressió no acaba aquí. Com molts ja sabreu, el passat diumenge 25 de Febrer és va fer a l'Auca la XIII Calçotada Independentista del Baix Gaià, que aquest any s'anomenà "per la Terra", ja que els fons recaptats aniran destinats a la lluita per evitar que es construeixi al pla parcial Muntanyans II. El cas és que, havent passat el dinar, començava el concert lúdico-festiu del cantautor Miquel del Roig, però la festa s'aigualí quan la Guàrdia Civil va arribar a davant de l'Auca a mig concert.

Dos agents procediren a registrar a un membre de l'assemblea que és menor. Llavors sortí una pilota de gent del local, els quals li recriminaren que registrés a un menor sense avisar als seus pares. Resulta que fa sis mesos que no paren de venir a l’Auca, per exemple la nit de cap d’any van venir tres cops. En aquell moment, el regidor Lluís Suñé trucà a la Policia Local, per tal de posar una denúncia al Guàrdia Civil per assetjament. Quant veieren que no cedíem a les provocacions, els agents marxaren, però just abans, un dels agents amenaçà a un militant de l'AJBG dient-li "nos veremos”. Així doncs, en font l’augment de la repressió a la vila, convoquem una manifestació de rebuig el divendres 2 de Març a les 19:00h de la tarda a la plaça del escorxador (casc antic). Fem una crida a tota la societat torrenca i catalana a solidaritzar-se.

PROU REPRESSIÓ AL JOVENT QUE LLUITA!!!