nº5

nº5

Descarrega't en pdf del Pedra contra tisora clickant ací!

La màscara política del feixisme del segle XXI

Quan una formació política no té res a oferir, o es vol amagar de les practiques polítiques que realment vol defensar, només queda una opció. Posar-se una màscara, i mentir.

Abans del naixement de la bandera nazi, vermella, amb una esvàstica negre tombada i amb les pues invertides a dintre d'un cercle blanc, Hitler desfilà amb banderes roges pels carrers d'Alemanya. Era una època d'auge del moviment obrer. El fet d'utilitzar els símbols dels moviments obrers era una manera de crear un moviment paral·lel al comunista, traient-li vots i força a aquest, al mateix temps que capitalitzava una part de les forces obreres que altrament haguessin acabat dintre dels partits comunistes alemanys. Comunicativament, la estratègia va funcionar tant bé que un cop arribats al poder, molt abans que contra els jueus, i molt abans que contra els pastor Niemöller, els primers que foren reprimits, perseguits, empresonats i assassinats, foren els comunistes. És prou curiós constatar que el mateix Hitler va afirmar abans del seu ascens que respectaria En ple segle XXI arriba una nova crisi, i un partit nascut a Vic, comença a parlar de la immigració utilitzant tòpics i invertint molts esforços en generar una mena de remor basada en la rumorologia. No anomenarem aquest partit en tot l'article, ja que creiem que no se li ha de fer propaganda al feixisme. Qui llegeixi aquestes linies pot trobar la informació aquí exposada a les fonts a sota del mateix citades. Aquest partit usa la estratègia de la màscara i es nutreix de la confusió. Ens diuen coses com que l'Islam no ha aportat res a la nostre cultura, quant resulta que coses tant bàsiques com els números i les matemàtiques La màscara política del feixisme del segle XXI Quan una formació política no té res a oferir, o es vol amagar de les practiques polítiques que realment vol defensar, només queda una opció. Posar-se una màscara, i mentir. les van portar els àrabs. Ens diuen que els immigrants són una càrrega perquè saturen la Seguretat Social, quant un informe de la Oficina Econòmica del President del Govern del 2007 ens indica que aquell any els immigrants van aportar el 6'6% del total i van originar despeses només del 5'4%. Segons Joan Oliver, Catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, el 2008 van aportar 5.000 milions d'euros nets i segons menciona Arcadi Oliveres, un estudi del mateix any confirma que fent el balanç de la despesa que generen i el PIB que aporten, cada ciutadà no immigrat ha rebut fins el mateix any 105• mensuals gràcies al treball de la immigració que han anat a parar als fons públics. Aquest partit, ens diu que hi ha una invasió d'immigrants, quant aquest últim any 2010 la població de fora d'Europa ha disminuït. I és que la única invasió que hi ha aquí, és la invasió de la precarietat en les nostres vides, la invasió de les retallades que ja de la mà del PSOE o de CiU, consolidaran aquesta precarietat i ens faran pagar a la majoria de la població la crisi, mentre els bancs treuen més beneficis que mai. Aquest partit que mencionavem, és l'únic de la extrema dreta que ha crescut pel que fa a votants a les ultimes conteses electorals. Però seguim amb més dades que ens exemplifiquen com aquests grups no proposen solucions a la crisi, sinó tant sols pretenen ferse amb quotes de poder a costa dels sentiments viscerals que provoquen les seves mentides. A llocs com Barcelona el repartiment de les cases de protecció oficial, tot i que la població immigrada és un 17'6% de la població barcelonina, només el 6% de les cases acaben en mans d'immigrants. A Torredembarra tindríem un exemple paral·lel al CEIP Mirades, on en comptes de repartir a parts iguals als nens i nenes nouvinguts per afavorir la seva integració i immersió, se'ls posa a tots a la escola construïda amb barracons. Arribats aquí ens hauríem de preguntar si la discriminació no és a la inversa, com per altre banda ha estat sempre així. Degut a les situacions d'irregularitat, sabem que són detinguts amb més freqüència sense que això impliqui cap tipus de criminalitat, simplement degut a la seva condició d'irregularitat i en base al seu aspecte. Això ho sabem gràcies a Iñaki Rivera, director de l'Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans de la Universitat de Barcelona, que ens explica que el sistema penal funciona de tal manera, que no se'ls concedeix amb la mateixa freqüència la llibertat provisional en espera de judici, i sabem també que el compliment de les penes és més dur perquè no poden pagar la responsabilitat civil del delicte. I arribats en aquest punt llancem la primera reflexió: s'està convertint en botxí a la víctima. Les hienes de la politica més sinistre estan preparades per rossegar tota la carn podrida que puguin. El líder d'aquest partit al qual ens referíem, reconeixia en càmera oculta que la seva simpatia pel règim franquista i per l'espanyolisme més ranci, al mateix temps que afirmava que per aconseguir els seus objectius s'havien de disfressar. Reconeixia la estratègia de la màscara i l'engany amb afirmacions com: “nosotros ante la prensa tenemos que ser los primeros democratas aquí”, entre d'altres perles. Aquesta línia a seguir no deixa de ser la de la mentida, la confrontació social amb conseqüències ja conegudes per als historiadors. Aquí a Torredembarra, el partit en qüestió ha fet la llista amb gent de fora del poble, degut a la manca de suport aquí, amb un discurs de mínims sense ni una sola solució que abordi la crisi d'arrel, però amb idees populistes que poden fer creure a més d'un que es troba davant d'un aliat. Parlen d'un gir social, amb l'objectiu de robar votants a una esquerra, que, no ens enganyem, ha abandonat des de l'arribada de la crisi, els valors que representava que havien de defensar, deixant als seus votants desorientats i confusos i contribuint indirectament a enfortir aquests partits d'extrema dreta. Aquest partit del que parlem ho ha aprofitat per dir que volen estar al costat de la classe obrera, tal i com deia Hitler quant desfilava amb banderes roges, abans d'inventar al esvàstica. El cap de llista que es presenta aquí a Torredembarra va participar en una coalició de dos partits de dretes, un d'ells autodefinit explicitament com a extrema dreta en el pla econòmic. Això, i la procedència d'altres membres d'aquests entorns, ens confirma que no són un partit transversal on tot hi cap. Cal explicar a la gent que els volen utilitzar, que menteixen i mentiran fins al final. Cal combatre la mentida amb el rigor informatiu i desemmascarar la realitat que s'amaga darrera aquests partits, la qual d'innovadora, no té res, i en tenim conseqüències ja conegudes al llarg de la història del que succeeix quant gent així pren el poder.

Fonts:

Vídeo al Youtube: Quí és Josep Anglada? (líder del partit)

Video al Youtube: Arcadi Oliveres, El origen de las migraciones (en dues parts)

http://www.unitatcontraelfeixisme.org/ apartat “Desmuntem els tòpics”

Abusos de la Guàrdia Urbana de Tarragona sobre certs col·lectius de la ciutat i el cas d’en Jordi Romeu

La Guàrdia Urbana de Tarragona utiitza fitxers i bases de dades il·legals amb informació de certes opcions polítiques i sindicals de la ciutat amb la única finalitat de perseguir sistemàticament a certes persones.

Tres participants i un periodista a una manifestació per protestar per la crisi que va tenir lloc a Tarragona el 16 d’abril del 2009 amb el lema «Que la crisi la paguin els rics», van rebre un expedient sancionador de 1.125 Euros cadascun al·legant que llençaven papers a terra i que alteraven l’ordre públic en referència a ús d’un megàfon que servia per exposar el motiu de la protesta. L’acte va transcórrer sense cap incident i la Guàrdia Urbana no va intervenir en cap moment. Es criticaven les subvencions que reben els bancs per part de l’Estat. La redacció d’un diari alternatiu de Tarragona, La Bicicleta va tenir accés i va poder comprovar diverses irregularitats que també apuntava l’advocat dels encausats Héctror Álvarez, tots afirmaven que la Guàrdia Urbana utilitza uns fitxers i bases de dades il·legals amb informació de certes opcions polítiques i sindicals de la ciutat de Tarragona. Un article a la revista la Bicileta va dir que a partir d’aquesta base de dades es va fer la denúncia en els encausats a la protesta del 16 d’abril ja que durant el transcurs de la manifestació no va haver-hi cap aldarull ni cap identificació per part de la policia. Les persones sancionades eren membres d’Endavant-OSAN, sindicat Co-Bas i la Candidatura d’Unitat Popular CUP. Les notificacions de Sanció van estar signades pel conseller de Seguretat Ciutadana i Mobilitat Carles Castillo, el qual en una reunió amb representants de la Plataforma Cívica contra els abusos de la Guàrdia Urbana admetia el tracte discriminatori a un cert grup de persones i que intentaria corregir-ho. Una altra actuació desproporcionada de la Guàrdia Urbana va ser durant un acte del col·lectiu Feminista Cau de Llunes el 7 de gener del 2009, l’acte va ser reprimit durament per la Guàrdia Urbana de Tarragona i tres persones van ser apallissades davant de càmeres de TV3 i altres mitjans. En aquesta ocasió fins i tot es va imputar un conegut sindicalista que va poder demostrar que ell no va assistir a l’acte i no era al lloc en el moment dels fets, cosa que pot demostrar que les acusacions de la Guàrdia Urbana es fan a partir d’una llista de persones que pertanyen a aquesta base de dades. La CUP de Tarragona va denunciar que diversos agents de la Guàrdia Urbana de paisà es dediquen a fer fotos dels participants de les manifestacions per bastir aquesta il·legal base de dades. El col·lectiu Endavant-OSAN denúncia l’evidència de que sempre s’acusen les mateixes persones. Diu que hi ha una persecució de caràcter polític per part de la Guàrdia Urbana i que aquesta sèrie de detencions injustificades i multes administratives tenen la única finalitat de sancionar reiteradament un mateix grup de persones que incomoden el govern municipal de Tarragona.

La Plataforma Cívica per aturar els abusos de la guàrdia Urbana

Arran dels fets del dia 7 de gener de l’any 2009 es va presentar al col·legi de periodistes de Tarragona la Plataforma Cívica per aturar els abusos de la Guàrdia Urbana de Tarragona.

Es tracta d’una iniciativa de diferents moviments socials de la ciutat per acabar amb els abusos d’autoritat i forçar que les institucions mantinguin la seva imparcialitat, quan redactin comunicats sobre conflictes entre la ciutadania i les forces policials. La plataforma va ser impulsada per ’IAC, CO-BAS, el Casal Popular La Sageta de Foc, Cau de Llunes (AFRT), Endavant (OSAN), Ateneu Alomà, Coordinadora Tarragona Patrimoni per la Pau, SEPC, Associació de Joves de Tarragona La Guspira, La CGT i la CUP de Tarragona. L’acte de presentació va anar a càrrec de 5 representants d’aquests col·lectius, les quals van iniciar l’acte amb una explicació dels fets succeïts fins a llavors i van exigir el deure que tenen els i les tarragonines d’exigir responsabilitats davant de fets com aquests perquè no es tornin a produir.

La plataforma no va adreçada conra la Guàrdia urbana, sinó que pretén denunciar públicament i aturar els abusos de poder que cometen del cos de la Guàrdia Urbana en el desenvolupament de les seves tasques. La plataforma ha impulsat una campanya perquè els ciutadans de Tarragona puguin presentar queixes i es mobilitzin per pressionar les institucions locals.

El cas d’en Jordi Romeu

En aquest context d’abusos de la guàrdia Urbana cap a certs col·lectius i persones cal esmentar el cas d’en Jordi, un jove tarragoní, involucrat en els moviments socials, militant d’Endavant (OSAN). Tot va començar durant la matinada del 14 de febrer del 2010 on va ser detingut després d’haver assistit a la festa de disfresses que es celebrava a l’Ateneu Popular l’Espina. Segons testimonis, diverses dotacions de la Guàrdia Urbana de Tarragona van desplaçar-se al carrer on està situat l’Ateneu Popular i uns quants policies van acostar-se al jove, el van llençar al terra i el van detenir sense motiu. Durant el trasllat els agents van dir-li: «anem a per tu», al ser reconegut com a activista de moviments socials. El jove va passar la nit a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de les Gavarres, va sortir el dia següent acusat d’alteració de l’ordre, desobediència i resistència als agents de l’Autoritat, li poden caure 2 anys de presó. La declaració de l’encausat va posar de relleu les diverses imprecisions i falsedats en l’atestat de la Guàrdia urbana. L’advocada del detingut va presentar denúncia contra els agents que el van detenir per coacció, amenaces i detenció il·legal. La Guàrdia Urbana de Tarragona acumula diverses denúncies, com la del 7 de gener del 2009, després d’una pallissa i les greus acusacions a un jove per gravar una detenció amb la càmera del seu telèfon i també denúncies per agressions i vexacions al col·lectiu Skater de la ciutat. El 18 de juny del 2010 en Jordi sortia d’una festa a un local del carrer Rebolledo, quan un cotxe de la guàrdia Urbana va passar per davant del local, quan es va allunyar va fer marxa enrere i es va aturar davant d’un grup de joves. Van identificar en Jordi i van poder comprovar que tenia un cas pendent, del 15 de febrer i també van identificar tres companys més, i deien que els havien xiulat, a tots els van posar una multa de 2500 euros. En Jordi no va voler signar la multa i això va molestar als agents que li van dir « estic esperant a que facis quelcom per detenir-te». Volen emportar-se al Jordi dins del cotxe, ell diu que és il·legal, els agents el llencen al Terra i li trepitgen el cap, i el detenen. Les acusacions cap en Jordi el podrien portar a 2 anys i mig de presó, l’acusen de desobediència a l’autoritat i de provocar lesions als agents. Li volen proposar un pacte que no l’evitaria passar per la presó, tan sols li reduiria la pena a 10 mesos de presó per no haver fet res. El Jordi es va negar a fer un pacte, seria reconèixer quelcom que ell no ha fet, lluitarà fins al final per la seva absolució, demostrant que no ha fet res i amb el suport de molta gent i entitats de la ciutat de Tarragona. La Plataforma Cívica contra els abusos de la Guàrdia Urbana, denuncia la detenció d’en Jordi i considera que « són uns fets extremadament greus i propis d’una dictadura feixista».

El judici

El passat dimecres 6 d’abril a les 10 del matí es va celebrar el judici d’en Jordi. Una trentena de persones van donar suport a en Jordi davant les portes del jutjat. El fiscal va reclamar 1 any i 6 mesos de presó per l’acusat i una multa de 1200 Euros. La defensa va demanar la lliure absolució. La declaració de l’acusat i dels testimonis van remarcar la detenció injustificada d’en Jordi, inventant-se acusacions i encobrintse entre els agents. Les diverses imprecisions en l’atestat de la Guàrdia Urbana van estar contrastades, tampoc van poder aportar cap proba forense de les suposades lesions dels agents, així com tampoc van poder corroborar-ho. L’advocat de la defensa va aclarir que les acusacions de la Guàrdia urbana no tenen cap base i que es tracta d’un judici polític i va demanar la lliure absolució de l’acusat. En acabar el judici es va mostrar optimista per com va anar i de la possible resolució del jutge. La sentència serà dictada en el termini d’1 mes i quinze dies des de la data del judici.

Fonts:

Plataforma Jordi Absolució

Diari «La Bicicleta»

II Marxa per les Terres del Gaià

La Gaianada s’ha adherit a la Plataforma Salvem el Gaià, una plataforma formada per una xarxa de diverses entitats i col·lectius de diferents pobles de les terres del Gaià, que enguany ha organitza la 2a Marxa per les Terres del Gaià, els dies 30 i 31 d’abril i 1 de maig. La Marxa per les Terres Gaià té l’objectiu de protegir i reivindicar la protecció i conservació del d’aquest territori i la recuperació del cabal ecològic del riu Gaià en el seu tram baix degut al segrest del cabal per l’empresa Repsol YPF en l’embassament del Gaià. També es pretén difondre i donar a conèixer la ruta del riu Gaià i els seus castells al llarg de la seva conca, des del seu naixement a les Fonts de les Set canelles a Sta Coloma de Queralt fins a la desembocadura a la platja de Tamarit. La II Marxa per les Terres del Gaià es va iniciar el divendres 29 d’abril a les Fonts de les Set canelles, a Sta coloma de Queralt, on es va fer una lectura del manifest i es va lliurar a l’alcalde. Es va llegir el manifest a totes les poblacions per on va transcórrer la marxa, i passant per Vilardida es va fer un acte de reivindicació per protestar el nou traçat de la carretera C-51 que malmetrà bastant l’entorn amb la construcció d’un altre pont sobre el riu Gaià. La plataforma proposa ampliar la carretera utilitzant el traçat actual. La Marxa va finalitzar a la desembocadura del riu Gaià el diumenge 1 de maig a les 17h on es va llegir per últim cop el manifest i esperant a que algun dia l’aigua del riu arribi fins al mar.

Manifest de presentació de «Les Filles de les Fetilleres»

El nou col·lectiu feminista de Torredembarra va néixer el passat 8 de març coincidint amb el dia de la dona treballadora. Primer de tot agraïm al col·lectiu Independentista del Baix Gaià “La Gaianada” que siguin udels primers col·lectius de la vila en donar-nos el seu suport. No volem oblidar-nos dels col·lectius feministes de la comarca: Cau de Llunes (Tarragona) i l’Hora Violeta (Reus) per donar- nos consells i ànims en el nostre designi. Ja fa uns quatre mesos que un grup de noies de la vila ens vam començar a reunir per tal de crear el nou i pioner col·lectiu feminista a Torredembarra “Les filles de les Fetilleres”. Hem sorgit d’un grup de noies de la vila en que totes veiem i patim en la nostra pròpia pell que els drets de les dones s’estan infringint d’una manera tan directa com subliminal al nostre dia a dia; i per aquest motiu, sentim la necessitat de recordar i reivindicar la dignitat, la igualtat, les virtuts, les qualitats i un llarg etcètera que tenim totes les dones. Agraïm a la vida la nostra condició de dones i la força necessària per no abandonar mai la nostra lluita. Som feministes i ho diem ben alt i clar, no és que siguem anti-homes sinó que ens revelem a totes aquelles persones que son masclistes i homofogues, sense oblidar el nostre enemiguíssim patriarcat. Per últim, dir que tenim moltes ganes i empenta per començar a realitzar les activitats, xerrades, actes i tallers en pro de la dona que tenim en ment. Actualment estem preparant un cicle de pel·lícules a la Sala Polivalent de la vila, muntarem una paradeta d’intercanvi de llibres per la Diada de Sant Jordi sota el lema “Nosaltres també volem un llibre! Per la igualtat de gènere en la cultura!” Si vols adherir-te al col·lectiu, ser militant o obtindré informació ens pots enviar un e-mail a lesfillesdelesfetilleres@gmail.com doncs obrim la porta a totes i tots les i els nostres companyes i companys. Tot això ho farem sota el nom “les filles de les Fetilleres” en honor a totes les dones que han lluitat, lluiten i lluitaran.

Les filles de les Fetilleres

nº4

Descarrega't en pdf del Pedra contra tisora clickant ací!

Memòria dels 2 anys de la Gaianada

Ara farà quasi dos anys, ens començavem a reunir per començar a treballar en un col·lectiu que contribuís tant a portar el missatge de l’Esquerra Independentista al Baix Gaià, com ajudés a aprofitar el potencial social de la comarca. Vam escriure un document, del qual destaquem els eixos de treball que ens vam marcar: lluitar per la independència i reconeixement dels Països Catalans, pel socialisme, per estudiar i difondre el problema del Patriarcat, per demanar que es reconegui la comarcalitat del Baix Gaià, per solidaritzar-nos amb els qui són repressaliats per la seva activitat politica, per defensar la terra i la natura, per portar a casa nostre el missatge d’altres pobles en lluita per la seva llibertat i per defensar i fomentar la llengua i la cultura popular. Ara bé, com se sap, el que millor descriu a algú és el que fa i no pas el que diu.

El maig del 2008 ens presentàvem i a quasi dos anys després, arriba el moment de repassar tota la feina feta i fer balanç. Alguns eixos els hem pogut treballar més i d’altres menys, però cal valorar positivament la feina feta. Vam començar presentant tant el nostre col·lectiu com l’Esquerra Independentista del Camp, coordinadora de la qual participem, en ambdós casos amb un concert. Aquell estiu ja varem organitzar la primera campanya, amb l’objectiu d’explicar als turistes que estaven de vacances als Països Catalans.

Hem col·laborat també en nombrosos actes, muntant comissions específiques per tirar-los endavant, colze a colze amb altres entitats de Torredembarra. Es va treballar amb la creació del col·lectiu 12 morterets que perseguia dignificar la festa major del quadre de Santa Rosalia el 2008. S’ha treballat amb altres entitats del poble en recuperar i reactivar el Correllengua, que el 2007 s’havia deixat de fer. S’ha participat en la organització de les consultes sobre la independència, tot incidint en el contingut de la pregunta.

Pel que fa a la activitat nostre, hem treballat en portar el 6 de Març, dia de la dona treballadora i l’1 de Maig, dia del treballador, a Torredembarra, diades, que per desgràcia, estan encara completament descuidades a la vila. Vam començar a mobiltzar-nos ja abans que ningú contra la reforma laboral, amb dels partits tradicionals del poble i els sindicats majoritaris d’esquenes a nosaltres, ja incapaços de representar els nostres interessos. També ens hem solidaritzat amb els represaliats per causes politiques, ja fós el company Gerard de Lleida, militant en defensa del Roser, ja fóssin les preses politiques, les quals esperem que algun dia tornin a casa. Hem organitzat per acabar, dues festes per l’autogestió, amb l’objectiu de recaudar fons per la obertura d’un casal popular, que estigui sota control de les entitats.

Els últims mesos la nostre feina s’ha centrat sobretot en impulsar la primera festa de Barraques a Torredembarra, així com la marxa de Torxes per la Independència d’enguany, amb la idea que, en un futur siguin activitats consolidades al nostre poble. Finalment, i en col·laboració amb l’Astut, hem fet botifarra a la Hispanitat, tot explicant el vertader significat genocida d’aquesta diada, que recorda més a altres èpoques que al segle XXI.

Tot plegat a base de xerrades, passis de vídeo, organització de concerts, ja fós amb grups de música o punxadiscs, i amb moltes hores d’encartellar i fer difusió als carrers. A més, hem recuperat el Pedra Contra Tisora, publicació no-periòdica que hem anat editant amb més o menys regularitat segons ho permetessin les circumstàncies. Hem portat el missatge de l’Esquerra Independentista del Camp a Torredembarra: la manifestació del 1 de Maig a Tarragona, o la manifestació del 11 de Setembre a Reus, cada any més populars i concorregudes.
Segurament, si algú ens hagués dit tota la feina que hem acabat fent quant vam començar no ens ho haguéssim cregut. Però el camí ja està fet i el col·lectiu, una simple eina per assolir els objectius està en marxa. Ara toca fer una breu pausa, tornar a fer anàlisi de la realitat: per criticar-la, per criticar-nos a nosaltres mateixos, buscant el màxim rigor en les reflexions, que donaran lloc a nou moviment i tornar a la càrrega amb més força que mai. Si bé hem caminat un llarg traç, el camí s’ha fet més pesat que mai i sorgeixen nous reptes: la reforma laboral i les noves retallades seran un aprofundiment de la precarietat en la qual vivim, les sentències del tribunal constitucional que arriben periòdicament són la nova manera de governar-nos i un exemple de la emergència de contradiccions nacionals que separen cada cop més la voluntat del poble català de la del estat espanyol.

Ens agradaria finalment, a tu que llegeixes aquest text, animar-te des del nostre humil col·lectiu a participar del nostre treball i a aportar idees per treballar els eixos en els quals no hàgim pogut aprofundir prou. Us animem a sortir de l’ou, i a participar dels actes que organitzem regularment, però també si en teniu ganes, a participar de la nostre assemblea, òrgan sobirà de la Gaianada. La lluita sempre dóna els seus fruits: si el present és lluita, el futur és nostre!

La Gaianada, novembre 2010

Apunt sobre la violència patida a la ciutat de Barcelona el dia de la vaga del 29-S

S'han dit tantes mentides sobre els aldarulls barcelonins durant la construcció de la veritat oficial d'aquests dies en boca d'opinadors ignorants que tot plegat mereix una contestació.

Sobre la violència patida a la ciutat de Barcelona
Amb 43 persones detingudes a la ciutat de Barcelona, el conseller d’Interior es vantava d’eficàcia en la repressió de grups perfectament organitzats. Revestit de pretesa solvència tècnica, el seu Secretari de Seguretat, Joan Delort, detallava amb hores i minuts els moviments que demostrarien la vinculació del Banc Okupat amb els disturbis.

Sobre la teoria del Banc Okupat
El duo Saura-Delort van entonar el to acusador assenyalant al jutjat d’instrucció núm. 22 de Barcelona com a culpable d’haver permès el caos a la ciutat comtal. Segons ells, i a mode d’excusa de covards, que el jutjat no hagués permès desallotjar dies abans de la vaga el famós Banc Okupat seria la causa dels greus aldarulls. El jutge, tot defensant-se afirma que cap part, ni fiscalia ni propietaris de l’edifici van sol•licitar el desallotjament i torna la pilota a Interior... Al cap i la fi un nou joc per distreure’ns d’allò que és real, la política de fets consumats. Quantes vegades els jutjats han declarat il•legals els desallotjaments d’immobles quan ja fa temps que han estat enderrocats? De què serveix evidenciar ara que de nou som davant d’un desallotjament il•legal? Servirà per un nou escarni públic contra el futur ex-conseller Saura, i també per a una millor defensa jurídica dels nostres detinguts. Però no per desemmascarar una de les mentides de la jornada: que allí era on es feien i desfeien tots els plans per cremar la ciutat.

En realitat és sabut que feia setmanes que els piquets de barris treballaven per coordinar-se i ja era coneguda abans de l’okupació del banc la convocatòria del piquet central a les 12 del migdia a la plaça Catalunya.

A més, a ningú se li escapa el detall que, en aldarulls anteriors al dia de la Vaga, ja fossin per celebracions esportives o per mobilitzacions de tota mena, el Banc encara no havia estat okupat.
I encara més, podem preguntar-nos si, en cas de no haver existit el Banc Okupat, no hauríem tingut els mateixos incidents, com els del fotogènic cotxe de la guàrdia urbana en flames, en una jornada de vaga general.

I si volem donar-hi més voltes... des de quan cal un Banc Okupat per assegurar la fugida i refugi? Arribant a l’absurd: podríem demanar que, i per posar un exemple, fos desallotjat tot un edifici de Gràcia, i empresonats tots els veïns i veïnes, pel fet que un dels detinguts durant les festes majors s’hi va refugiar després de patir una càrrega policial?

Sobre la teoria de la defensa de l’ordre públic

El que no s’està reconeixent és que el piquet central volia avançar, tranquil•lament, però en tensió, la normal d’una vaga general, pels carrers de Barcelona i els Mossos no ho van permetre. Una vegada més, cordons policials pretenien marcar la ruta a seguir als membres del piquet. Arribats a l’entrada de la Rambla, els Mossos barraven el pas i els vaguistes van canviar el recorregut sense protestar. Però arribats a l’inici de la ronda de Sant Antoni, a la plaça Universitat, veient que es repetia l’escena, que els membres de la Brigada Mòbil no ens deixaven passar, la ràbia va esclatar. Encara és hora que algun opinador a sou denunciï aquesta insistència dictatorial de la cúpula d’Interior de fixar rutes a les manifestacions. Amb l’acord de la regidora de Seguretat, Assumpta Escarp, el senyor Delort va posar punt i final al dia pacífic que fins al moment només havia tingut mínimes expressions de tensió i només 3 detencions a Barcelona. Volien gresca i la van aconseguir.

Massa vegades, a pilota passada, s’avoquen grans dosis de mentida sobre col•lectius que treballem per l’alternativa econòmica, política i social amb l’excusa de la violència. Però massa vegades veiem que en realitat qui provoca la violència no són altres que els qui diuen combatre-la. De nou, els Mossos, a Barcelona, en defensa de l’ordre públic van generar els desordres ocorreguts amb posterioritat. Fent del desallotjament del Banc Okupat un simple acte d’orgull i d’imposició gratuïta. La violència ja havia començat hores abans per la seva obsessió de colpejar manifestants pel simple fet de voler recuperar el que és nostre, els carrers de Barcelona.

Sobre la teoria dels 200 antisistema enquistats a Barcelona

Ja fa anys que l’Ajuntament de Barcelona, assessorat per Joan Delort va llençar la xifra dels "200". A voltes són més, potser 300, potser 400... sigui com sigui, el que va començar com una excusa per justificar la suspensió d’una cimera de ministres d’habitatge de la Unió Europea, a l’octubre del 2006, ha anat calant entre els opinadors a sou de diaris i ràdios. És força recorrent, i antic, que ciutats com Roma, Marsella, Bilbao, Madrid, Berlín, Atenes, etc. facin referència a grups organitzats per justificar la persistència de fenòmens de violència urbana als quals no s’ha trobat mai la solució, almenys per la via violenta policial i penal.

Però què porta als creadors de l’opinió pública a insistir en l’existència d’aquest nombre de desconeguts encaputxats? L’economia s’imposa també aquí i ens dóna una dobla resposta: d’entrada, més superficial però irrefutable, és l’economia aplicada als mass mèdia. No és ni rendible ni productiu pretendre encarar l’explicació d’aquests fenòmens de violència urbana des de l’anàlisi del context, cercant comparatives en el temps i descobrint-hi així les constants que han fet d’aquestes expressions una constant en la societat urbana post-industrial. És més efectiu posar una histèrica Rahola a cridar en prime time carregant contra els manifestants, insultant-los, demanant més ma dura, mostrant com, en la seves escales de valor, són més importants les coses (béns immobles) que les persones (la dignitat dels treballadors i treballadores d’aquest país... o la vida mateixa quan es tracta del genocidi que pateix el poble palestí). A aquest nivell d’opinadores, que encaixen perfectament en els requisits del poc temps que es disposa en els mitjans de comunicació, s’hi afegeix la raó més de fons, també econòmica. Ideològicament econòmica, en pro de l’ordre establert. I és que en admetre que els fenòmens assenyalats s’han repetit periòdicament des dels temps més grisos del franquisme, o bé evidencien que els "200" tenen la fórmula de l’eterna joventut, o suposen l’acceptació que el problema que no envelleix és un altre: la desigualtat social i la pobresa democràtica... Més accentuades, més dissimulades, més crues, més o menys evidents, però sempre reals en el sistema capitalista.

En definitiva, podem posar el carro davant del burro, seguir fixant-nos en la violència viscuda, desviar l’atenció de l’èxit de la vaga i, si cal seguir carregant a l’esquena dels qui treballem pel canvi real el pes de totes les desgràcies de la humanitat. Però a la pràctica, les desigualtats segueixen creixent, les retallades les anem patint cada dia més i som molt conscients de qui genera la violència és el seu sistema econòmic i que la policia exerceix de piquet de la patronal.

I finalment, respecte als 253.000 € de desperfectes, coincidim plenament, ara sí, amb la premsa oficialista, que de cap manera hauria de ser un cost carregat a l’erari públic. Ara bé, imputem-lo als seus veritables responsalbes. Exigim que siguin abonats de les nòmines dels senyors Saura, Boada, Delort i de la senyora Assumpta Escarp.

Més info a llibertat.cat

Neix l’assemblea de joves independentistes de Torredembarra

Des del passat mes de maig de 2010, Torredembarra es prepara per l’imminet neixement de l’AJIT (assemblea de joves independentista de Torredembarra). Un nou col·lectiu de joves, que entussiasmats davant l’imparable creixement de l’Esquerra independentista, han decidit sumar-se a la lluita i formar-ne part activa.

Sota les banderes de l’antifeixisme com a model a defensar per la diversitat cultural i social, el socialisme com a model que permeti la igualtat entre persones, abolint així, les diferències entre classes socials i així mateix, les diferencies de gènere, l’ecologisme per fer sostenible l’estança temporal de les persones al planeta, deixant la menor empremta a la natura, la defensa dels Països Catalans i el dret de la seva gent, per decidir, que volen ser i cap a on volen anar, sense oblidar àmbits menors com la comarcalitat del Baix Gaià i la millora del poble de Torredembarra.

Jove implicat, perquè no ets res si no tens poble i no ets res si no ets lliure!

Assemblea de Joves Independentistes de Torredembarra, novembre 2010

nº3

Descarrega't en pdf el segon Pedra contra tisora clickant ací!

ALS PAÏSOS CATALANS, CINEMA EN CATALÀ!

Comunicat de la Gaianada front al locaut dels cinemes contra la llengua catalana

El passat dissabte 1 de Febrer, 74 sales del Principat de Catalunya, feren un locaut que ha promogut la patronal usurpant el substantiu “vaga”. Amb la paraula “vaga” volen donar un fals aire de reivindicació que respon únicament a l’interès de la patronal en encobrir tant la seva desconsideració per la llengua, com la precarietat a la que podrien sotmetre als propis treballadors sota aquest pretext, pretenent utilitzar-los de tropa de xoc. La llei, preveu que la meitat del cinema que es projecta a les sales hagi d’estar subtitulat o doblat al català, fet que podrà escollir la mateixa patronal i cada cinema. Per sorpresa, alguns sindicats com CCOO s’han afegit al que serà el primer locaut de la història en la qual un sindicat de treballadors dóna suport. Cal recordar, que un locaut és un tancament dirigit pels patrons amb l’objectiu de pressionar als treballadors, i que s’han utilitzat històricament per a pressionar
aquests últims.

El col·lectiu independentista del Baix Gaià, “La Gaianada”, volem fer una sèrie de consideracions al respecte:

1r) Que s’ha fet un ús indegut del terme vaga, el qual refereix a una aturada que promouen i organitzen els treballadors. L’ús és indegut perquè l’aturada l’ha promogut en realitat la patronal per interessos de plantilla, fet que crea un perillós precedent en el qual els patrons pressionen als treballadors en base als propis interessos.

2n) Que la cantarella de que el català resta, la hem d’aguantar cada cop que es fa algun petit avenç en matèria lingüística sense que després es produeixi el desastre que profetes de l’apocalipsi de torn pronostiquen mitjançant un llenguatge catastrofista i estadístiques que vulneren ja no practiques acadèmiques, sinó el sentit comú. Els promotors del locaut no han tingut ni un sol precedent que justifiqui la catàstrofe que auguren, fet que ens fa pensar que podrien jugar en un futur la carta de la
catalanofòbia.

3r) Actualment, només un 3% de les pel·lícules projectades al Principat de Catalunya estan doblades o subtitulades al català, segons dades estadístiques de la Plataforma per la Llengua. Comparant-ho amb llengües que tenen un nombre semblant de parlants, com el grec o el txec, es tracta d’un percentatge insultant.

4t) Considerem lamentable que CCOO i altres sindicats que s’haurien d’estar preocupant de tirar endavant una vaga general perquè s’aturi la retallada de drets que la crisi està provocant, es posicionin colze a colze amb aquells qui l’han provocada i la volen fer pagar als treballadors. Volem felicitar tanmateix a la Coordinadora Obrera Sindical per haver estat coherent amb la defensa dels interessos del poble català, traient un comunicat en repulsa al locaut de la Patronal. El podeu llegir clicant aquí.

5è) Finalment, destaquem que les sales de Les Gavarres de Tarragona, Ocine del Vendrell i MCB Cinemas de Calafell participaran d’aquest locaut. Animem a tots aquells qui s’hagin sentit insultats a boicotejar aquelles sales que han participat d’aquest locaut i a fer córrer la veu. Podeu trobar el llistat de cinemes clicant aquí.

Ni sindicats botiflers, ni patronals manipuladores:

Contra el locaut, boicot!

Als Països Catalans, volem cinema en català!

Sistemes penitenciaris, irresponsabilitat, prejudicis i presos i preses polítiques

Quan parlem de temes tan delicats com són aquests, podem concloure que el món pateix dos traumes ben destacats, per una banda manté la ressaca de l’11 de Setembre, i per altra banda, la seguretat ciutadana escala els llocs mes elevats de l’agenda política.

L’expressió «Muerto el perro se acabó la ràbia», resumeix l’actitud de moltes persones que enfoquen el problema del delicte d’una forma simplista i irresponsable; simplista perquè obliden les circumstàncies que envolten tan al delicte com a les institucions destinades al seu tractament, i irresponsable perquè transfereixen tota la seva responsabilitat a institucions com la policia, judicatura i presons, de les que es vol saber el menys possible.

En aquest article, pretenc donar la visió de dos casos quelcom diferents de persones que han passat 20 anys a la presó; diferents perquè les histories personals de cada persona abans d’entrar a la presó eren diferents: un, probablement era militant i animat d’un i per un col·lectiu polític, i l’altre, seria que va realitzar un viatge en la marginalitat fins a l’assimilació de la consciència de la seva situació.

Els dos però, van sentir el mateix sentiment d’horror, soledat i sobretot inutilitat en la seva estança a les presons.

Per altra banda, és cert que a l’estat Espanyol la pena de mort esta abolida en el nostre règim constitucional; però això no vol dir que el tema no tingui actualitat directa al mateix estat espanyol; per una banda, hi ha persones que clamen i cada vegada mes fort, perquè es torni aplicar la pena de mort com a element dissasiu en la lluita contra el terrorisme, i només falta que aquestes veus tingui un eco social i es traslladi aquest debat en l’agenda política de l’estat; i per altra banda, les condicions d’algunes presons van aparellades a una disminució de la vida molt gran: malalties com el SIDA; no tenir el SIDA en una presó representa un privilegi, ja que no disposes de mecanismes que eradiquin aquesta enfermetat dins de les presons. Si comparem el temps mig que passa un condemnat a mort nord americà, des de que és detingut fins a què és executat, amb un reclús de les presons espanyoles infectat pel virus, resulta que aquest últim té una existència mes curta.

També la pena de mort té importància per alguna persona a l’hora d’enfrontar-se amb l’activitat d’ETA; si ve els morts son percebuts com assassinats per la majoria de la població, la pròpia ETA els considera com a executats, és a dir, aplicació de la pena de mort, això si, sense possibilitat de defensa ni apel·lació.

Entrant en el tema de presos polítics, els militants d’ETA (o de qualsevol organització armada revolucionaria) entren a presó mentalitzats per una lluita que estan portant a terme, una lluita que pot acabar a la presó.

De la detenció a la disposició judicial: una foscor que cal que surti a la llum...

Les histories explicades pels presos polítics, i per les persones que malgrat no haver estat empresonades, han patit aquest procés, evidencia el procés protocol·lari dels estats espanyol i francès en el tractament d’una persona militant.

Una persona des de que és detinguda, fins a que passa a disposició judicial, pot arribar a estar 10 dies incomunicat a una comissaria. 10 dies a comissaria, suposa una impunitat i una tortura sistemàtica; ja que molts cops s’oblida, que quan es parla de legalitat i de la situació dels presos, s’ha de dir que molts presos que es troben a la presó, ho estan precisament basats en les tortures exercides a comissaries, en auto inculpacions obligades, assumides evidentment pel poder judicial.

La presó

En el cas dels presos polítics, el que s’ha de destacar sobretot, es que la presó, en general, no té un objectiu sobre una persona, si que es pot dir que la presó intenta castigar-te com a persona, etc., però l’objectiu de la política penitenciaria amb els presos polítics és un objectiu polític. El que pretén la presó és destrossar a la persona però amb l’objectiu d’arribar a destrossar el col·lectiu polític.

La presó és un sistema repressiu i això vol dir que en presó, en primer lloc, es basa en una línia de sotmetiment per mitjà de la política del premi i del càstig. Per altra banda, en el sistema penitenciari espanyol existeixen des de les que podríem anomenar «presons obertes» fins a lo que és el regim FIES.

La realitat és que la supervivència a la presó és, precisament, el mantenir una postura i mantenir la dignitat davant els carcellers i davant tot aquestsistema que intenta deshumanitzar-te, que intenta destrossar-te dins dels objectius que ells s’han marcat amb tu.

Presos polítics?

Quan parlem de la situació dels presos polítics, el que tenim per comprendre quina és la situació dels presos, és que són això, presos polítics. El que vull dir és que la situació dels i les preses polítiques, esta marcada pel que és la situació política de la lluita que ha portat aquests presos a la presó. Si volem entendre la situació de la dispersió, perquè no surten els presos d’ETA malalts, perquè no s’apliquen llibertats condicionals, perquè es desenvolupa aquesta política sistemàtica i arbitraria de negacions de les redempcions, perquè s’aplica una política de pallisses o de càstigs, el que tenim que fer és situar tot això en el seu context polític.

La situació d’un pres polític a la presó, es veu determinada pel context polític de l’exterior dels murs; és a dir, si l’estat està immers en una negociació política amb l’organització armada ETA, la situació dels presos serà una, però si per la contra al carrer no hi ha cap negociació política, i ETA du a terme la seva activitat, la situació dels presos serà una altra. També s’ha de dir, que la repressió que pateix un pres, està definida precisament per estar en aquest col·lectiu.

La dispersió, una altra eina de tortura amb objectius polítics

El govern espanyol va aplicar la política de dispersió. La política de dispersió, en un principi, el que pretenia era que la gent es penedís i abandonés els postulats polítics pels que estaven a la presó. El plantejament era molt senzill: portar la repressió fins a un extrem màxim i obligar als presos a claudicar. La política de dispersió es basa en l'estudi sistemàtic de cada un dels presos d’ETA. Podríem dir que la dispersió comença a Herrera de la Mancha i s’aplica de forma que el que tenia un problema de tipus familiar, se’l portava a una presó en la que s’incidia sobre aquest aspecte.

Molta gent va a Ceuta o Melilla (per posar un exemple) a visitar presos, i no tenen visita perquè aquest mateix dia els han canviat de mòdul, o coses d’aquest estil. No hi ha paquets, la gent esta aïllada, cada un està en un mòdul diferent dintre de la mateixa presó, malgrat estar a la mateixa classificació, etc. Es du a terme una política d’agressió física, sobretot a presos d’ETA que consideraven que eren els més susceptibles de què per aquest mitjà poguessin claudicar.

El govern del PSOE, és qui va desenvolupar a les presons una política encaminada a guanyar la guerra dins de les presons. El PSOE, en el seu moment, va desenvolupar al carrer una política amb el GAL, tot i que no van ser sols accions del GAL, sinó les accions de la Guàrdia Civil, de tortures, d’execucions de militants, de trobades suposades en emboscades, etc. I a la presó, el govern el que pretenia era guanyar a la resistència basca, a les presons, derrotant a un col·lectiu i deixant el moviment sense el referent polític que suposaven els presos polítics.

Es parla del GAL, però aquesta política de dispersió ha matat a mes gent a les presons o a familiars que no pas el GAL.

S’ha de dir que la política dels diferents governs espanyols, pel que fa a intentar aniquilar al col·lectiu de presos i a ETA ha fracassat sempre. El col·lectiu de presos polítics, aconsegueix guanyar totes les batalles, això si, amb un cost humà increïble.

Avui en dia, hi ha presos amb condicions psicològiques i de tractament psiquiàtric, que tenen seqüeles físiques, que han passat situacions com que quan se’t mor algun familiar o amic, ni els deixen trucar per telèfon, ni assistir als funerals.

Tot aquest tipus de crueltat política d'instrumentalització, d’intentar acabar amb un col·lectiu mitjançant la tortura, arriba a un moment, en que es donen conta que aquesta política no aconsegueix doblegar als presos, als presos d’ETA, i als presos internacionalistes d’ETA (com els catalans), que segueixen lluitant a les presons contra tot tipus d’humiliacions, i que sobretot, segueixen lluitant per a mantenir el que és el col·lectiu i per a mantenir la lluita política per la que es troben a la presó.

Toni (militant de la Gaianada)

Els casals populars

En els municipis es fa evident la manca de recursos i el desinterés dels partits tradicionals, que ha provocat un empitjorament de les condicions en les que treballen tant associacions de la cultura popular, com d’altres, des del voluntariat a les causes solidàries, passant per l’art. Els Casals populars, autoorganitzats arreu del territori són un exemple de com un espai social pot servir per a canalitzar les inquietuts de diverses capes de població ja sigui joves, gent de mitjana edat o gent gran de manera autogestionada

Breu recorregut històric

És a principis del s.XIX quan comencen a haver-hi cercles de cultura popular i debat entre 4 parets, però no cal anar tant lluny per esbrinar què es feia en els ateneus de llavors, és ja al començament del s.XX quan ja agafen més força i si que es interessant saber que molts dels noms dels casals i ateneus porten el nom de persones o fets d’aquells moments, sobretot de persones exemplars dels anys 30, és per això que ens adonem que aquests espais i les persones que el formen volen retre homenatge a la nostra història.

A finals dels 80 i coincidint amb la trencadissa d’una gran organització, moltes persones es queden sense un local de reunió i de debat; i aquí ve la pregunta: a falta d’aquest local potser que floreixin tot un seguit de casals? No despolititzats, però sí desvinculats de qualsevol organització mare, per no haver de patir, dins del casal, reflexes de problemes «forans».

Definició i objectius

Un Casal és un espai autònom d’abast i vocació local ( barri, poble, ciutat o comarca), que aplega una amalgama d’entitats i persones de l’esquerra independentista i altres moviments socials, amb una tasca comú. La tasca que desenvolupen va en la direcció de dinamitzar la Societat Civil, i d’esdevenir-ne agents transformadors, amb l’objectiu de treballar per l’alliberament nacional, social i personal dels Països Catalans. Els casals esdevindran veritables centres generadors de tot tipus d’activitats, motivant i mobilitzant tot l´espectre de la Societat Civil per a que formi part activa en la transformació del seu entorn.

El Casal, ha de ser un lloc de trobada, on tothom s´hi senti identificat i una eina per a les entitats locals que el conformen. La militància de cada casal no ha d’estar supeditada a la militància de cap organització política o social. Tenint en compte l’heterogeneïtat de col·lectius i persones a la qual haurien de tendir tots els Casals, en cada Casal hi hauran de tenir cabuda opinions i maneres de treballar diverses. Aquesta riquesa s’ha de saber aprofitar perquè esdevingui un valor enlloc d’un problema.

Anàlisi de la situació actual

Actualment i cada dia més, els casals no només comencen a constituir la base política de l’independentisme, sinó que també n’estan sent el revulsiu i el principal motor generador del moviment, podem establir diverses tipologies de casals o ateneus, malgrat tot, els podem aglutinar tots en dos blocs quantitativament equilibrats:

- D’una banda trobem l’articulació, dintre del projecte d’ACPV al País Valencià, també a la Franja hi ha Catalunya Nord, dels Casals Jaume I. Aquests actuen com a veritables centres socials generadors d’activitat i de diverses formes de cultura popular, com a manifestació de poble i com a eina de transformació.

- I per altra banda, tenim un segon grup, molt més heterogeni en el seu interior, que sorgeix al Principat. Es tracta de casals d’origen molt divers, vinculats a diferents organitzacions de l’independentisme, a assemblees locals autònomes o de gent a títol individual que comença a obrir un conjunt de casals caracteritzats per l’ús en la seva denominació dels adjectius «popular» i/o «independentista», així com una ideologia, línia de treball i funcionament comuns.

Així, doncs, sembla clara la importància que cada dia més els casals estan prenent en la nostra lluita, com als principals centres de vertebració de la base i part més important del nostre projecte d’alliberament nacional i social.

Perquè casal popular?

El nostre és un país que, malgrat tot, encara viu. En aquest país i a una llarga tradició tant de casals com d’ateneus populars que son un dels exemples més evidents d’aquesta vitalitat. Algú s’imaginava a principis dels noranta que s’alçarien tants casals, ateneus i centres socials repartits arreu del territori? Ningú de nosaltres ens haguérem cregut que, avui dia, això fora una realitat tan evident com engrescadora.

Efectivament, els casals representen això: organització i construcció. Són punts de trobada on els joves i no tan joves podem conèixer-nos, parlar i compartir, però també espais on et pots sentir viu, real, alliberat de l’aparador de plàstic en què s’estan convertint els nostres pobles i ciutats. Perquè els casals són, sobretot, focus i motor de les lluites del nostre entorn més immediat.

I perquè un nou casal a Torredembarra?

A Torredembarra des del tancament de l’Auca s’ha quedat orfe d’un espai de trobada i lloc de referència dels moviments socials on poder organitzar activitats i els diferents col·lectius poguessin realitzar la seva tasca de forma estable.

Des de llavors alguns col·lectius de manera temporal realitzaven les seves activitats al Casal d’Entitats de la vila, més tard, al Casal Popular Numen Mestre tot i que no i hagué continuïtat.

Es evident que Torredembarra té una manca d’espais per a què els joves puguin desenvolupar amb plena llibertat les seves inquietuds culturals, associatives, solidàries, de lluita social, etc., una mancança que prové del desinterès per part de l’administració, en aquest cas l’Ajuntament de Torredembarra, de crear els equipaments necessaris pels nostres joves.

Cal recordar que en els darrers anys s’han obert diferents casals populars a les comarques del Camp, com per exemple, la Bretxa a Alcover, la Calderera a Riudoms o bé el Sageta de Foc a Tarragona, sense oblidar els ja històrics la Turba de Valls o el Despertaferro de Reus, una dinàmica que també s’ha seguit arreu dels Països Catalans.

Per això, cal omplir el buit que va deixar L’Auca i crear un espai que ens aglutini de nou a tots i totes.

Cal fer avançar un projecte comú d’autogestió i així donar un servei necessari per al jovent i a la cultura de Torredembarra, i que aconsegueixi posar en contacte els nostres veïns més propers del Baix Gaià.

Àlex (militant de la Gaianada) i Coordinadora d'ateneus i casals

Salvem el Roser, Gerard absolució!

De dos a sis anys de presó per protestar contra la construcció d'un Hotel en un lloc que pertany al patrimoni històric de Lleida

El Roser i perquè cal defensar-lo

El Roser és un antic convent situat al carrer Cavallers, al centre històric de la ciutat de Lleida. La seva construcció va iniciar-se a mitjans del s.XVII i va finalitzar un segle després. L’edifici està catalogat com a element d’interès històric, artístic i arqueològic.

Aquest edifici ha estat un important centre docent i cultural, ha acollit l’Institut segon d’Ensenyament, l’Escola Normal de Lleida, el museu arqueològic i el centre de Belles Arts. El Roser també és considerat un edifici simbòlic, és un símbol de la resistència dels lleidetans i lleidetanes i del poble català. L’any 1707 les tropes borbòniques de Felip V van ocupar la ciutat de Lleida després de dos anys de resistència, la gent es va refugiar dins d’aquest convent i les tropes borbòniques van cremar el convent per assassinar a tota la gent que s’havia refugiat a dins.

L’ajuntament de Lleida va fer efectiva la conversió de l’edifici del Roser en un parador nacional, renunciant així a un equipament cultural i educatiu, sent lliurat a l’administració de l’Estat per a què aquest òrgan el pugui explotar com a hotel de luxe.

L’hotel que s’hi vol posar és un projecte especulatiu del qual només en treuran profit uns pocs, i no la majoria del poble lleidetà. Són per tothom conegudes les carències del casc antic de Lleida, tant pel que fa l’estat del descuit dels carrers com la necessitat de disposar d’espais de les entitats veïnals. S’esborrarà i despullarà a un espai que és un símbol històric i que té a veure amb la memòria històrica del seu significat. L’hotel es basa en un model turístic obsolet i insostenible. És un projecte intencionadament antidemocràtic. Quant tants veïns, com entitats vinculades a la iniciativa ciutadana «Salvem el Roser» han demanat diàleg i reivindicat un referèndum al repecte, se’ls ha negat completament qualsevol possibilitat de negociació.

La diada de l’11 de setembre del 2008, un membre de l’Assemblea de Joves de Lleida, en Gerard va patir les conseqüències repressives durant la protesta organitzada per diverses entitats i col·lectius de la ciutat, on participava l’Assemblea de Joves de Lleida per mostrar la disconformitat del nou destí del Roser, en Gerard sostenia pacíficament un paper on es Llegia «Salvem el Roser, no al Parador», els mossos el van detenir acusant-lo de voler agredir als polítics que estaven a l’interior del Roser.

Explicació del cas d’en Gerard

Com cada any, l’11 de setmbre del 2008, nombrosos lleidatans i entitats feien les seves ofrenes florals al Roser. Tot va fer-se amb normalitat fins que la comitiva del PSC va entrar dins l’edifici històric i, en aquest moment un mosso d’esquadra va encarar-se al Gerard amb cops, puntades, amenaces i intents d’ofec adduint que el jove volia agredir la comitiva (malgrat que el regidor que la presidia ha negat aquest suposat intent d’agressió). Posteriorment, la policia autonòmica va carregar contra la resta de persones. El jove en tot moment va seguir mantenint a les mans un cartell on s’hi podia llegir «Salvem el Roser, No al Parador. El mosso d’esquadra va esclafar el jove contra el terra i el va detenir. Ara els Mossos intenten justificar aquesta detenció acusant-lo de doble atemptat a l’autoritat, i de lesions al mosso que el va agrdeir, acusació que pot comportar de 2 a 6 anys de presó. L’Assemblea de Joves de Lleida, entitat de la qual forma part el jove, ha denunciat el mosso agressor per detenció il•legal, coaccions i lesions. Podeu trobar el video dels fets al YouTube clicant aquí.

Vuit mesos més tard, sis joves més van ser acusats pels mossos d’un delicte d’injúries (que pot comportar fins a 14 mesos de presó) per denunciar els fets. Aquesta denúncia, a més, ha anat acompanyada d’una àmplia investigació a l’Assemblea de Joves, d’on s’han buscat dades internes de l’entitat, els telèfons personals dels joves o el recull de desenes de fotografies de cartells de denúncia penjats arreu de la ciutat.

Si voleu saber més informació del Roser podeu visitar la pàgina web de l’Iniciativa Ciutadana Salvem el Roser clicant en aquest enllaç.

Per trobar tota la informació actualitzada de la situació d’en Gerard podeu visitar la pàgina web antirepressiva que segueix el cas clicant aquí.

Crònica de la xerrada dels Muntanyans II

Passat i present d'un projecte especulatiu

El passat divendres 19 de febrer, una quinzena de persones van assistir a l’acte organitzat per la Gaianada juntament amb la Plataforma Salvem els Muntanyans. L’acte en forma de conferència i taula rodona, es va dividir en dos parts: la primera, a càrrec de Ramon Farré, on va tractar d’explicar la història des de que es dóna la senyal d’alerta, esmentant l’inici del conflicte que avui en dia hi ha en aquells tarrenys; en la segona part, a càrrec de Carles Perdiguero, s’explicà l’actual conjuntura judicial del procés engegat per la mateixa Plataforma, i destacant, la nul·la voluntat de totes les diferents formacions polítiques, per intentar aturar els projecte urbanístic Muntanyans II.

Aquest projecte preveu la construcció d’uns 550 habitatges que deixarien aïllats als Muntanyans, la quarta zona humida més important del principat de Catalunya, trencant així el connector biològic que posa en relació l’ecosistema protegit amb l’interior de la comarca.

Estan el procés judicial engegat, segueix sent responsabilitat política aturar aquest projecte. la ciutadania es va mostrar a través de manifestacions històriques a la vila contra aquest projecte durant el 2006, però ha mancat voluntat politica fins i tot d’aquells que s’autoanomenen d’esquerres i ecologistes. Un dels principals factors del debat, és que en el terreny on es vol edificar, és inundable, per tant, posaria en perill no només aquest projecte sinó també les persones que en un futur pretenguin viure-hi.

La Gaianada. Països Catalans, 19 de febrer del 2010

Agenda propers actes

Xerrada pel motiu 8 de març, dia de la dona treballadora: la necessitat d'organitzar-se

amb l'Assemblea Feminista Revolucionària de Tarragona (Cau de Llunes)

5 de març a les 19 hores al bar Ca l'Astut. Plaça de la Font, Torredembarra

Exposició + acte polític en motiu del 8 de març

18 hores: exposició sobre la dona treballadora

19 hores: acte polític amb diferents col·lectius de Torredembarra i del Camp

6 de març a la Plaça Joaquim Boronat (Pl. de les monges) Torredembarra

Festa per a l'autogestió: desenvolupem nous projectes per a la comarca!

amb Dj Kuru (Tarragonès), i PD Ràdio Batzegada (Baix Gaià)

Servei de barra, projeccions, parlaments, etc.

Preu: 3 Euros

19 de març a les 23 hores al Pavelló municipal "Els Caus" de Torredembarra

Paradeta amb llibres i material divers en motiu de Sant Jordi

Durant tot el dia

23 abril a la plaça Joaquim Boronat de Torredembarra

Refèrendum sobre la independència a Torredembarra

25 abril del 2010